Tot per la pàtria
José Ignacio González Faus analitza el populisme nacionalista: “Precisament per ser tan irracional i manipulable, l’apel·lació a la pàtria es converteix avui en el millor argument per guanyar vots; al qual, per ser nosaltres tan indiferents (o tan cansats, no sé), s’hi uneix l’apel·lació a l’estabilitat: ‘El poble vol estabilitat’, diu el nostre president”.
Ficar-se amb Trump és fàcil i està de moda. Però seria més útil resoldre aquest dilema: és Trump una espècie de Tejero gringo que entra per les portes de la democràcia cridant: “Sit down, cunt!”? O és una d’aquelles caricatures que, exagerant alguns trets, els posa en evidència i en facilita així el reconeixement (com la barbeta d’Artur Mas en els dibuixos de Toni Batllori)?
Segons la segona hipòtesi, Trump estaria sent una caricatura deforme del que som nosaltres (tal com Theodor Adorno va escriure que el nazisme no era la negació del nostre sistema, sinó una possible conseqüència lògica). Potser doncs, quan ens hi enfadem, el que busquem és defensar-nos de nosaltres mateixos. Vegem-ho:
Un versicle de l’Apocalipsi diu: “Com que no ets ni calent ni fred, et vomitaré de la meva boca”. Deixem ara l’explicació d’alguns exegetes (els romans en els seus tiberis inacabables ingerien líquids tebis per fer-se venir el vòmit i continuar menjant). Crida l’atenció que, precisament a l’Occident tebi li hagi sortit un Trump abrasador o gèlid.
Més exemples: a la “societat líquida” de Zygmunt Bauman li ha sortit un Trump sòlid i dur; al món neoliberal que emmascara els seus vicis amb el nom de grans virtuts, li surt un Trump que, tranquil·lament, anomena virtuts els seus vicis més crassos; a l’Occident que predica la llibertat de comerç però practica un proteccionisme encobert, subvencionant els seus productes agrícoles, li surt un Donald Trump descaradament proteccionista. Una Europa que s’escandalitzava del “mur de la vergonya” però aixeca altres murs immaterials, es troba ara amb un Trump que vol construir sense objeccions murs quilomètrics de maó... En una Espanya que manipula secretament per veure com controla el poder judicial en nomenaments, etcètera, li surt un Trump que pretén controlar aquell poder directament i públicament... En fi, no és infreqüent en la història que, a una temporada hipòcrita que amaga els seus vicis la segueixi una altra que els fa públics anomenant-los virtuts: com a l’època victoriana la va seguir la disbauxa sexual.
Si aquest fos el significat de l’era Trump, caldria continuar preguntant si, en l’arrel d’aquells contrastos, no hi deu haver el que hem fet amb la idea de pàtria: una Europa que emmascarava la prepotència de les nacions més riques (i sobretot dels bancs) amb un “més enllà de les pàtries”, es troba ara que dins hi brollen Alternativa per a Alemanya, Le Pen, l’FPÖ (tots plegats amics de Trump), mentre ell esgrimeix el patrioterisme més ranci cridant: “America first” i “el món ens roba”. Quina casualitat!
Una temporada hipòcrita que oculta els seus vicis va seguida d’una altra que els fa públics anomenant-los virtuts L’apel·lació a la pàtria es converteix avui, per irracional i manipulable, en el millor argument per guanyar vots
Aquest parentiu suggereix una reflexió sobre la veritat oculta de tants patriotismes. L’“abans que res Amèrica” i el victimisme consegüent ens poden fer adonar que l’amor a la pàtria és infinitat de vegades un dels amors més aprofitats i menys nets: que no busca servir els que té a prop, sinó aprofitar-se de l’entorn per engrandir-se un mateix. Jean Nabert, en un llibre que significativament es titula Ensayo sobre el mal, parla de la “corrupció de la idea de pàtria” i la defineix així: “Un nosaltres que hauria de servir per alliberar el jo, es converteix en un nosaltres que serveix per afirmar el jo”; l’innocent “sabor de la tierruca” (vella novel·la de Pereda) es converteix en un narcisisme combatiu.
La qual cosa no és pas nova: el dolç poeta romà Virgili, al llibre VI de l’Eneida, va escriure que altres pobles podran fer monuments millors de bronze, o discursos més savis o conèixer millor les estrelles, però “tu, romà, recorda que la teva funció és dominar la gent” (“te regere imperi populos oh ianqui memento”, seria una fàcil paràfrasi de l’hexàmetre llatí). Primer cas de “destí manifest”. Anant per aquí, els romans van pervertir el comprensible amor a la mare terra, anomenant-la pàtria en lloc de màtria ,ésa dir: vinculant-la al pare malgrat que la terra és femenina. I, segons els esquemes de l’època, evocant dominació en comptes de cura.
Per aquestes raons he pensat sempre que la idea de pàtria no és cristiana i els anys m’han anat confirmant aquesta opinió. L’única pàtria és el gènere humà en el seu conjunt: tots germans com a fills d’un mateix Pare. Ila màtria no és més que la forma elemental que els proïsmes se’ns converteixin en pròxims per poder ajudar-los.
Precisament per ser tan irracional i manipulable, l’apel·lació a la pàtria es converteix avui en el millor argument per guanyar vots; al qual, per ser nosaltres tan indiferents (o tan cansats, no sé), se li uneix l’apel·lació a l’estabilitat: “El poble vol estabilitat”, diu el nostre president; però no afegeix que voler estabilitat és voler autoritarisme, pensament únic i uniformitat. Segur que el poble vol això, o ho volen més aviat els grans inversors?
El que és desitjable és que es gestionin bé les inestabilitats que qualsevol pluralisme genera, però que, ben gestionades, són causa de progrés. Res més estable que una bona dormida, mentre que els despertars acostumen a ser una mica inestables.
Tot plegat, la pregunta que ens queda és: Mr. Trump és el nostre enemic? O és una ecografia de les nostres interioritats? Perquè ja van apareixent fenòmens com el “Trumps pel Sí” o els acords tram-posos entre el Partit Popular i Ciutadans...