Francesc Casadesús
DIRECTOR DEL FESTIVAL GREC
El director del Grec, Francesc Casadesús, diu que no vol crear un festival internacional a cop de talonari i que tingui les sales buides. La seva aposta pels propers anys és un Grec que creixi al costat del públic i els artistes locals.
Francesc Casadesús (l’Esquirol, 1964) és el responsable de la nova etapa del Grec després de posar en marxa i dirigir amb enorme èxit durant una dècada el Mercat de les Flors, el gran espai de la dansa a Barcelona. El seu Grec vol fer una volta al món durant els pròxims anys començant a Grècia i acabant a l’Àfrica. Casadesús vol un festival que creixi juntament amb el públic i els artistes locals i que no es faci a cop de talonari. De fet, tampoc n’hi ha.
Els que en aquesta última dècada hagin vist els Grec de Ricardo Szwarcer i Ramon Simó, quines diferències trobaran amb el seu? El d’en Ricardo tenia ambició internacional. Estava connectat amb festivals internacionals potents i va portar noms que potser de vegades no connectaven tant amb la sensibilitat de Barcelona perquè mirava més els corrents globals. En Ramon ha treballat molt més la connexió amb el territori creatiu de Barcelona. Si pogués trobar el punt mitjà entre tots dos, ben connectat amb el territori però amb certa ambició internacional, estaria satisfet. Cada projecte respon a unes circumstàncies. El d’en Ricardo responia a un cert moment i pressupost i el d’en Ramon a una situació de crisi en la qual va optar per donar suport a projectes de companyies locals per la dificultat que tenien per sobreviure.
Al Grec se li demana de ser un festival d’estiu, un festival internacional, la prèvia de la temporada produint obres que vindran després... Per a vostè, què ha de ser? El Grec ha d’explicar coses que importin a la gent, portar espectacles que ens ajudin a reflexionar sobre certes idees i deixar de ser paraigua d’altres coses que passen a la ciutat en aquelles dates. Ha de tenir discurs propi. Ve d’una història on no hi havia altres propostes escèniques a l’estiu i ho era tot. Avui no. Això significarà dir uns quants nos i buscar entre les propostes no a partir de filtres d’”em toca” o “és amic meu” sinó de què és el que aporten al discurs.
I la idea força serà que el Grec viatgi cap a l’est, cap al Sol. És dir-ho poèticament [riu]. Aquest primer any per exemple: creadors grecs no n’hem vist i allà estan passant coses molt interessants. Cal mirar on passin coses importants. I em serveix a més per trobar temes dels quals parlar: de globalització des d’Àsia, de lideratge des dels EUA, d’espiritualitat o màgia des de Llatinoamèrica... Els seus creadors tenen coses per dir-nos de primera mà.
L’últim Grec de Ramon Simó va ser especialment polític. El seu també ho serà, almenys en el sentit del debat ciutadà portat als escenaris? No crec que sigui la feina d’un festival d’estiu, no crec que pugui tenir la profunditat que mereix un debat d’aquesta mena. Un festival és una excusa per parlar de temes però no m’imagino un discurs intel·lectual potent. Sí activitats paral·leles, però no un Grec intel·lectual. Hi pot haver espectacles polítics però sempre des de l’humor i el to fresc de l’estiu.
Estarà molt marcat per l’estiu doncs?
És un festival d’estiu, i no de tardor. I el marca tenir un teatre de 2.000 localitats. Bona part de la programació passa allà. La gràcia és complementar-la potser amb coses més
exquisides, però l’equilibri haurà de ser entre unes i d’altres. No vull renunciar a fer un festival contemporani, però que inclogui el màxim de públics possibles.
No un festival elitista.
No un festival dirigit exclusivament als teatrers ni al públic que va al teatre la resta de l’any. Voldria despertar curiositats.
Vol que sigui popular.
Però sense obsessió per una xifra de públic. Per a mi popular vol dir reconegut, apreciat, estimat, no vol dir 3.000 espectadors més que l’any anterior, perquè les xifres les puc falsejar molt fàcilment.
Al món dels festivals, amb qui competirà el Grec?
No vol competir sinó col·laborar. Vull fer el festival que escaigui a Barcelona i el que Barcelona vulgui. Si Barcelona creu que el festival ha de ser més ambiciós el dotarà de més pressupost, si no, farem el que escaigui a la ciutat ara. La riquesa del festival és la mateixa ciutat. Que passi a Barcelona amb la seva creativitat i, si som capaços de connectar-la internacionalment, no competirà amb ningú sinó que brillarà o es diferenciarà. És el que m’interessa, que tingui identitat. No competiré amb Avinyó. Serà un gran festival internacional dins del món de les arts escèniques? No. En aquest moment no és l’ambició. Ho és fer un bon festival per a Barcelona.
A Avinyó hi ha 12,6 milions de pressupost i aquí 3,2...
No crec que l’objectiu sigui fer un gran festival internacional europeu. Què fem, un festival per als de fora? Hem de fer un festival per als d’aquí i portar una bona programació internacional que complementi o ajudi a transformar la creació que es fa aquí. No per tenir a la cartera els 15 artistes més importants d’Europa faràs un bon festival. Aquí s’han portat grans creadors internacionals
LA IDENTITAT “És un festival d’estiu i no de tardor, i el marca tenir un teatre de 2.000 localitats” LA POSICIÓ GLOBAL “Serà un gran festival internacional de les arts escèniques? No, ara no és l’ambició”
i les platees han estat buides. Això és un desastre. Hem de fer que li importi a la gent d’aquí, que sàpiga qui són certs senyors i diguin: “Hòstia, vaig al Grec perquè vull veure’ls”. Si no fem això abans, per a què un festival internacional? Hem de fer un festival amb artistes que rebentin i facin una cosa que importi i transformi la creació d’aquí i aproximar la gent a aquestes estètiques. Si ara vaig pel món amb un talonari m’equivocaré. No vull un festival internacional amb les sales buides.
Llavors, vol un festival amb el qual la gent creixi?
Sí, el públic i els artistes. I amb espectacles que deixin impacte.
Què entén per això?
Dimitris Papaioannou aquest any no deixarà indiferent. Tampoc no crec que agradi. M’agrada estirar la corda, anar una mica més lluny del que t’esperes, no un festival per acontentar la gent. És un artista que t’agradi o no has de conèixer: et pot agitar. El millor art és el que et descol·loca. Quan van començar Peter Brook o Pina Bausch tots deien: què és això. I són coses que queden a la memòria. No és fàcil de trobar. Si passa tres vegades en el meu Grec ja estaré content.