Dia històric, urbs històrica
Istanbul surt al carrer, sense incidents, per defensar una opció de país
Constantinoble no tanca diumenge. I menys un diumenge de referèndum, encara que sigui el tercer en menys d’una dècada i l’habitual entusiasme dels electors turcs –amb una participació que frega sovint el 85%– s’hagi refredat una mica. Els veïns d’Istanbul, que fins a mitjans de setmana no havien apagat les estufes, saludaven ahir un esplendorós migdia de primavera per passejar-se fins als seus col·legis electorals. Tots al carrer, a defensar amb els vots el que fa just nou mesos van haver de defensar amb els seus cossos. Però el dia d’ahir, que en la tinta dels diaris feia olor d’històric, en realitat només feia olor de diumenge. I a més sense alcohol, però no per l’islamisme light del governant AKP, sinó perquè en dies de votació a Turquia sempre ha estat en vigor la llei seca.
Ambient de diumenge i capbussó democràtic, davant tant de malastruc, amb els primers mossos saltant a les aigües de la Banya d’Or des del pont de Gàlata, a una distància prudencial dels veritables amos del lloc, els centenars de pescadors de canya i carmanyola. El seu vell entrenament per no veure turistes no els serveix de gaire aquests dies perquè hi ha molt pocs turistes per veure o esquivar. La por d’atemptats ha fet efecte. Un tramvia anomenat desig travessa el pont empaperat de publicitat comercial: guapes models unànimement cobertes amb mocadors de la casa Levi d’Or anant cap a l’antic barri llatí de Pera en diumenge de Resurrecció. La pera. Les tres cultures.
A aquesta hora, el president Erdogan ja ha votat amb la seva dona al seu feu d’Üsküdar. Fet que no evita la presència de franctiradors a les teulades, en una ciutat que encara es pessiga sense donar crèdit al llarg període sense atemptats des de l’assalt al Club Reina just davant, a Besiktas, a la nit de Cap d’Any. Els designis de l’Estat Islàmic són inescrutables. Erdogan vota, la gent aplaudeix, però no se’n vagin encara, que Erdogan es queda. Com Istanbul no només és la ciutat de la qual va ser alcalde, sinó l’antiga capital otomana i seu del califa, un altre motiu perquè Erdogan no es desplaci per seguir l’escrutini a la republicana Ankara. Erdogan, el descentralitzador emmascarat i un federalista en potència, segons els seus enemics jacobins. A Istanbul, a més, hi ha molts més vots.
A un tir de pedra –un tir cap amunt– al ja citat barri de Pera, els genovesos vivien i comerciaven amb Orient darrere de diverses muralles ja al segle XIII, no per protegir-se dels turcs, que encara no havien arribat, sinó dels bizantins, és a dir, dels grecs. El sectarisme no és patrimoni dels musulmans. Pera és un estat mental –jo soc més global que tu, per tant em tanco– que va anar creixent en el temps i l’espai. Avui, molts votants laics del no són d’alguna manera hereus d’aquest estat mental. Tampoc perquè tinguin por del turc, perquè també ho són. A diferència del que passava en la Turquia califal, a la Turquia republicana ja només queden turcs. Encara que el 20% siguin kurds. Erdogan els anomena “els turcs blancs”, no pel color de pell, sinó per la seva forma de vida. El pàl·lid Erdogan fa les delícies de la seva encesa audiència quan els recorda que ell és “un turc negre”.
Sí o no. I tot i això, en barris relativament cèntrics i freqüentats com Lilali, ni el més conspicu observador no podria adonar-se que avui Turquia viu un dia que ha de marcar època. A la mastodòntica universitat d’Istanbul hi ha esperes de fins a cinc minuts per votar. Els apoderats, de tots els partits, s’ho prenen amb més civilitat que els seus dirigents.
Un pare de família, amb el seu fill i
JORNADA DECISIVA Feia olor de diumenge, i sense alcohol: a Turquia hi ha llei seca els dies de votació
“Per evitar una dictadura –diu l’Ugur, àrab– les minories votem pel no”
la seva dona, amb mocador, diposita el seu vot. També ella, esclar. Contra el que dicta el sentit comú, confessen que han votat no. Sorpresa, fins que l’observador afina la vista. “Que són kurds, vostès?”. “Sí”, respon. I és que les minories estan votant que no, com un sol home, excepte alguns kurds sunnites i relativament benestants que tenen més por del PKK que d’Erdogan. Per què tan pocs vots a Lilali? “Bé –diu
al mig d’un carrer ple de gent–, és que en realitat aquí els turcs som molt pocs”.
Entre els èxits no poc importants d’Erdogan, hi ha el que Turquia hagi passat a ser país d’acollida d’immigrants, més que emissor d’emigrants. A Lilali totes les repúbliques centreasiàtiques estan visiblement representades, per trets i indumentària.
Un altre jove evita declarar el seu vot. Hi ha un cert recel davant de la premsa i els governs estrangers, en part excitat per Ankara i en part perquè no han destacat últimament per la seva equanimitat, i menys a l’hora de posar colpistes i civils que van resistir el cop al mateix nivell.
En la freqüentada Istiklal, a primera hora de la tarda, el referèndum ja és història. Istiklal sempre s’avança a la resta del país. Per allà circula l’Ugur, a la recerca d’un museu. “Acabo d’aterrar, després de votar a Gaziantep.” Per les formes, no és difícil endevinar que ha votat no. “Per evitar una dictadura”. L’Ugur pertany a la minoria àrab d’Antioquia i, a més, és alevita i treballa en una oenagé. “Les minories –diu, ell que és minoritari per partida doble– estem votant pel no”.
Istanbul no tanca diumenge, ni al migdia, ni fins i tot poc abans de la mitjanit, per la qual cosa els Seven Eleven no tenen res a fer i els pakistanesos que travessen Turquia prefereixen prosseguir el seu periple fins a ciutats com la nostra. Constantinoble no tan sols no tanca mai sinó que cap altra ciutat no té un peu a cada continent i la creuen aigües internacionals. “Aquest és –va dir al seu dia el secretari d’Estat dels EUA Richard Holbrooke– el país més estratègic del món”. Diguin el que diguin els vots, això no ha acabat.