La jugadora número dotze
Winston Churchill a la porteria; una defensa de tres (com el Chelsea d’Antonio Conte i de vegades el Barça), amb Lloyd George, el sud-africà Jan Smuts i Henry John Temple; al centre del camp, Benjamin Disraeli, Robert Peel, George Canning i Smith-Stanley; i un trident d’atacants, format per Abraham Lincoln, Nelson Mandela i Mahatma Gandhi. Onze estàtues, com un equip de futbol, són les que hi ha a Parliament Square, l’epicentre de la democràcia britànica, mirant al Big Ben i al Palau de Westminster.
Però en aquesta alineació il·lustre de primers ministres i secretaris britànics del Foreign Office, presidents dels Estats Units i Sudàfrica, herois de la independència i de la lluita contra l’apartheid, s’unirà un jugador número dotze. O en aquest cas, més ben dit, una jugadora: la sufragista Millicent Fawcett, que va dedicar la seva vida a pressionar per aconseguir el dret de vot de les dones i la igualtat entre els sexes, i que també tindrà la seva estàtua. Serà la nova veïna de Churchill.
L’efígie de Fawcett apareixerà a Parliament Square l’any que ve, coincidint amb el centenari de l’aprovació de la llei que el 1918, després de la Primera Guerra Mundial, va atorgar el dret de vot a les dones de més de trenta anys. Encara hauria de passar una altra dècada perquè la paritat amb els homes fos total.
Millicent va créixer en una família benestant de Suffolk, i amb dotze anys va ser enviada interna a una escola de Londres juntament amb la seva germana (que es convertiria en la primera dona metge d’Anglaterra). A través del seu interès per la política, l’educació i la literatura va entrar en contacte amb el diputat radical John Stuart Mill, que defensava el dret al sufragi universal no per raons ètiques sinó merament utilitàries. A ella, que era liberal en qüestions econòmiques, li va captivar aquest punt de vista, i al cap de poc temps va entrar en contacte amb altres activistes. Entre ells Henry Fawcett, un parlamentari cec, catorze anys més gran que ella, que més tard es convertiria en el seu marit.
Fawcett li va fer de secretària (una cosa que avui seria molt perillosa, com han descobert el candidat a la presidència de França François Fillon i la seva dona Penelope), i va aprofitar la seva veu clara i dots d’oradora per fer campanya a favor del sufragi i que les dones poguessin obtenir títols universitaris, contra els abusos sexuals, l’esclavitud i les lleis discriminatòries en matèria de divorci i propietat. Quan a Millicent li van robar la bossa de mà un dia a l’estació de Waterloo i va fer la denúncia pertinent, va descobrir que tècnicament no es tractava de la seva bossa de mà sinó de la del seu marit, i que tots els diners que havia guanyat amb la seva feina i les seves publicacions pertanyien també al seu marit. Així eren les coses a l’Anglaterra del segle XIX i principis del XX.
Després de quedar vídua als 38 d’anys, la sufragista es va abocar a la causa amb més energia que mai. El govern liberal es va negar a concedir el dret de vot a les dones, malgrat que hi donava suport només de boca, quan va ser al poder entre el 1901 i el 1914, i aquella decepció va fragmentar el moviment i va fer que un sector, liderat per Emmeline Pankhurst, optés a la desesperada per recórrer a actes violents, com ara calar foc a papereres i trencar finestres i taulells de botigues, protagonitzar vagues de fam i fins i tot llançar dues bombes a la casa d’un ministre. Però Fawcett sempre va creure que aquella tàctica era contraproduent i en tot cas allargaria el procés, i que era millor la via constitucional.
La Primera Guerra Mundial va canviar el panorama social i polític del país. Moltes dones van treballar a les fàbriques d’armes i municions mentre els homes eren a les trinxeres, i va determinar un canvi d’actitud cap al sufragi universal. Fawcett va morir el 1929, just un any després que es posés fi a la discriminació sexual a l’hora de votar. I ara tindrà la seva pròpia estàtua a Parliament Square, al costat de Gandhi i Mandela, envoltada d’homes, en reconeixement al seu paper en una de les grans batalles de la democràcia. Potser pot fer servir la seva influència com a jugadora número dotze perquè la feina es pagui igual, la faci qui la faci.
Va dedicar tota la vida a lluitar perquè les dones angleses poguessin votar, dret assolit el 1928