Fi de cicle polític
La mort inesperada de Carme Chacón va coincidir amb l’inici del camp del baròmetre de GAD3 per a La Vanguardia. Als molts èxits de la política d’Esplugues de Llobregat posats en relleu aquests dies, vull afegir-ne un que ha passat desapercebut: un ministre no ha estat mai tan conegut ni valorat en tan poc temps. Efectivament, quan Chacón va assumir la cartera de Defensa amb prou feines la coneixia el 40% de l’electorat; tres anys després nou de cada deu espanyols eren capaços de valorar la seva tasca. No va ser un canvi capritxós, els canvis en l’opinió pública no ho són mai. Més aviat al contrari, són sempre evolucions graduals i coherents amb el context; fins i tot quan hi ha variacions abruptes es deuen a l’aparició de nova informació d’impacte. Per això és important analitzar les opinions i les actituds col·lectives amb la màxima perspectiva, tant geogràfica com temporal.
Les principals dades d’aquesta presa de pols de la societat catalana prenen valor per consolidar les tendències de fons dels baròmetres anteriors i ens anticipen un canvi del cicle polític iniciat el 2012. Es referma la millora en la valoració de la situació econòmica, mentre empitjora la valoració de la política i dels polítics. No és una anomalia catalana, ni de bon tros; el que ha estat extraordinari és el paper preponderant dels polítics durant els anys d’una crisi econòmica i social tan aguda. El creixent divorci entre l’elit política i l’electorat no és gaire diferent del que s’ha observat en la majoria d’Occident. L’anàlisi pòstuma de Peter Mair a Gobernando el vacío: La banalització de la democràcia occidental s’endinsa en les causes i conseqüències de l’abandó de responsabilitat dels polítics, i també dels electors.
Una de les conseqüències electorals del creixent divorci de l’elit política i la resta de la societat és l’increment de la fragmentació parlamentària. Ho acabem de veure a Holanda i ho veurem diumenge vinent a França. L’auge
La nova etapa política, que deixa enrere el cicle iniciat el 2012, obliga a més diàleg entre partits i governs
d’opcions populistes o antisistema en les democràcies occidentals no és més que una conseqüència de la fragmentació de vot iniciada als anys noranta i acceleració en l’últim cicle electoral. Si aquestes opcions minoritàries acaben tenint més poder polític i mediàtic del que els correspon pel seu pes a les urnes, és per la incapacitat de diàleg entre els partits tradicionals.
A Catalunya la formació més votada avui al Parlament seria Esquerra Republicana de Catalunya, a costa de la caiguda de PDECat i de la CUP; però el seu suport no arribaria al 26% de vot. És a dir, cinc punts inferior al del partit de govern amb menys suport fins ara: el d’Artur Mas el 2012. Aquesta fragmentació portarà a més diàleg, pacte i negociació entre els partits polítics catalans i entre el Govern de la Generalitat i el Govern central. És una de les creixents demandes de la societat de catalana i del conjunt d’Espanya. El nou cicle polític requerirà líders amb la capacitat de diàleg de Chacón.