Generacions
La majoria dels dirigents mundials ja tenen una edat. Theresa May és a la ratlla dels 60. Merkel, Gentiloni i Al-Sissi en tenen 62. Xi Jinping, 63. Putin, malgrat que continua exhibint un formidable tors d’atleta, ja n’ha fet 64. Narendra Modi, el premier indi, en té 66. Trump ha iniciat la presidència amb els 70 fets. El papa Francesc ja n’ha fet 80. A França, en canvi, s’està produint un combat intergeneracional: els dos candidats més forts, a més de situar-se fora del sistema de partits, estan sota la ratlla dels 50 (Marine Le Pen, 48; Emmanuel Macron podria arribar a la presidència als 39), mentre que els candidats ideològicament convencionals han traspassat la seixantena: Fillon (62) i Mélenchon (65).
Ara bé, és a Espanya on la batalla intergeneracional és més dura. Malgrat l’excepció de Rajoy (62), els vells partits (PP i PSOE) han rebut l’embat dels que, com Cs i Podem, representen el canvi generacional. La pressió ha estat tan forta que els vells han rejovenit a marxes forçades els seus figurants (tot i que, en el cas de Susana Díaz, la funció tutelar dels vells dirigents és tan explícita com la dels titellaires). La transició és la frontera que separa els dos blocs generacionals. Quan posa l’accent de la seva visió del passat, la força de Podem va més enllà de Podem i abraça totes les generacions nascudes després del 1975: quan qualifica de falsa la reforma política de Suárez; quan descriu el paper de Santiago Carrillo en la transició com a “claudicant”; i quan valora aquests 40 anys de democràcia com una cessió constant de les forces genuïnament democràtiques als interessos creats durant el franquisme i a la seva decisiva influència sobre l’Estat (particularment sobre el poder judicial).
Però per entendre bé aquesta lectura tan negativa de la transició convé recordar els anys de José María Aznar. Al contrari del que es va esdevenir amb Felipe González (la governació del qual va fomentar tota mena d’equilibris i concessions), la irrupció política d’Aznar va implicar el “desacomplexament” dels corrents culturals, judicials i econòmics vinculats, per lligams familiars o d’interès, amb el franquisme. La ruptura del consens constitucional comença aleshores. L’estratègia amic-enemic va trencar la cultura del pacte per situar la política espanyola en la lògica de la confrontació. La bel·ligerància d’Aznar i l’agressivitat de la famosa “caverna mediàtica” són antecedents directes de la contundència de Pablo Iglesias i de l’amanerat tremendisme de Rufián. Una vegada més, la nació espanyola hi perd: reneixen amb gran força les dues (més ben dit: les tres) Espanyes.
Però on el relat de la transició està ferit de mort és a Catalunya. El canvi generacional, després d’haver-se produït a tots els partits, abraça també la societat civil. Darrerament, es parla força de la “generació alfa” (expressió encunyada per l’historiador Jordi Ferrer), formada per ideòlegs i polemistes d’inspiració liberal i pensament sobiranista. Són el motor intel·lectual del procés. Les seves argumentacions tàctiques són determinants. Prescrivint l’objectiu del referèndum, van treure Junts pel Sí del mal pas electoral en què es trobava; i ara, juntament amb la posició sacrificial del president Carles Puigdemont, impedeixen la formulació d’un pla B.
L’impacte retòric d’aquest grup en la cultura unitària del catalanisme és equivalent al d’Aznar per a la cultura del consens de la transició. Trencant els ponts contribueixen a consolidar la seva estratègia: unionisme contra independentisme.
Un dels clàssics de la teoria de les generacions, Giuseppe Ferrari, de l’escola positivista d’Auguste Comte, sostenia que “cada generació lluita per imposar les seves conviccions tot inaugurant una etapa revolucionària que assentarà les bases d’un nou ordre. Ferrari va influir en Ortega y Gasset. Cada generació és una caravana, metaforitzava Ortega: l’individu n’és presoner, per més a gust que s’hi trobi. Viatja amb els poetes de la seva edat, les idees polítiques, les modes i fins l’erotisme del seu temps. “De tant en tant, es veu passar una altra caravana amb un rar perfil estranger: és l’altra generació”. Sentencia Ortega: “El descobriment que estem fatalment adscrits a un cert grup d’edat i a un estil de vida és una de les experiències melancòliques que, abans o després, tot home sensible haurà de fer”.
En un moment donat, els veterans tendeixen a habituar-se a contemplar pel retrovisor els fets que passen. Però, si se senten assetjats, poden bloquejar la carretera com, de fet, ja va passar a Escòcia. Si el projecte d’una generació és només afavorir la caravana pròpia, el mètode ideal és la confrontació. Però si el projecte és nacional, el mètode només pot ser el consens. Ara bé: si la caravana dels nous força la de les generacions precedents a sortir de la ruta, potser tindrà èxit en aquest objectiu, però la carretera es convertirà, no en via de circulació, sinó en camp de batalla.
Per més que una de les caravanes vulgui córrer, el viatge col·lectiu no és possible en un camí ple d’accidents.