El gris de cada dia
Hi ha una frase recurrent entre els entrevistats quan se’ls pregunta pel seu caràcter: “Jo soc de blancs o de negres, no de grisos”, diuen uns. O al contrari: “No soc de blanc o negre, em moc en una gamma de grisos”. La primera resposta defineix els que estan convençuts que dubtar equival a perdre el temps, i per això fan gala de la seva capacitat resolutiva. La segona correspon als que neden en la indefinició, s’estimen més les zones intermèdies i eviten l’adverbi mai. El gris és el color urbà per excel·lència. Asfalt, pedra i metall. Vesteix l’hàbit dels monjos franciscans i monges albertines, a més de tota mena d’uniformes. Ha estat explorat per grans artistes, des de William Turner fins a Agnes Martin –que abraçava la subtilitat de l’arc de sant Martí que va del negre al blanc– o James Howell, que vivia en un loft del Village novaiorquès completament gris, gat inclòs. L’escriptor i columnista Kyle Chayka assegura que “el gris és el més proper a l’ideal platònic del color que és possible aconseguir: l’ombra, la llum difusa d’un cel ennuvolat. És una màscara genèrica per a la naturalesa decididament antigenèrica de l’objecte”.
Els últims anys, la moda s’ha desvestit d’artifici i el gris s’ha erigit en el no-color més poderós
Recordem també la imatge de l’armari de Mark Zuckerberg: totes les peces són grises: antracita, perla, marengo, potser esdevé un respir visual respecte a la llum del plasma. Els gurus de Palo Alto es caracteritzen per vestir igual que estudiants: no inverteixen en moda, prefereixen els vins o l’art. Marques globals com Uniqlo, Muji, Cos o Uterqüe prediquen l’austeritat contemporània del gris, amb propostes d’una depurada elegància, potenciant la seva voluntat de discreció i fins i tot d’invisibilitat. En els últims anys, la moda s’ha desvestit d’artifici i el gris s’ha erigit en el no-color més poderós. S’hi concentren bona part dels matisos que dominen el pensament contemporani, per això és eficaç tant com a símbol de transició, de canvi de paradigma, com de temps d’espera o de conformisme i estrès.
El gris també és el color de la cendra, i sovint representa el tedi i la tristesa. Diem dia gris o persona grisa, i no és mai positiu, encara que acabem gaudint de la tarda de pluja o descobrim el que hi ha darrere d’aquella persona que semblava que no tenia sang a les venes. Fantasiegem amb els colors com a manera de consolidar una actitud vital positiva i decidida. Però de debò és desafortunat el gris? No hi ha en la seva humilitat, en el seu aire de tempesta, una absència de l’esperit egocèntric tan en voga? Per què està desterrat de tots aquells llocs públics que tenen a veure amb la felicitat consumible, de discoteques a casinos, botigues o fires?
El gris és el color de la realitat i convida a entretenir-se en els clarobscurs, que al cap i a la fi és on acostuma a raure la complexitat de l’existència. Perquè la vida quotidiana s’identifica més amb l’extensa gamma d’incerteses que amb la fugaç eufòria colorista.