“Estava mort de fred...”
espècies protegides.
“Va ser un parany –reprèn l’Alba, la de la Floresta, rient–. Quan vaig arribar a la Rabassada vaig veure que aquella truja vietnamita no era ni la Pepa ni la Paca, però em van dir que no tenien espai, van insistir que l’adoptés. No vaig poder dir que no. La pobra estava tan espantada...”. La Pepa i la Paca no van tornar més. Al cap de poc la Peggy va perdre la por i es va acomodar a la seva nova casa. La pretenien diversos senglars que van enderrocar les tanques de l’Alba. Per estalviarse més festejos l’Alba va decidir esterilitzar la Peggy. Malgrat això, la truja va donant copets de cap a la seva propietària contínuament “perquè la rasqui, perquè l’acariciï”. Fa poques setmanes un conegut d’un amic li va dir a l’Alba que ja no podia atendre el seu porc vietnamita, que li buscava una casa nova. Altra vegada l’Alba no va saber dir que no. La Peggy i en Pantxo s’avenen. “Volen moixaines tota l’estona, protesten quan alguna cosa els molesta, acabes parlant amb ells...”. És sorprenent la companyia que arriben a fer alguns animals.
Kellian Lorente, funcionari de 37 anys, veí del barri d’Horta, estava entestat a tenir un lloro de cua vermella. “Una vegada me’n vaig trobar un pel carrer i em va cridar molt l’atenció –explica en Kellian–. Vaig pensar que se’l menjaria un gat i vaig trucar a la Guàrdia Urbana. Es va deixar agafar, em va pujar pel braç... Em vaig assabentar que podia demanar d’adoptar-lo. Me’n vaig encapritxar i m’hi vaig apuntar...”. Sí, en Kellian es diu com un dels personatges d’aquella sèrie de dibuixos animats japonesa dels anys setanta protagonitzada per dos cadells d’ós anomenats Jacky i Nuca. “Al cap d’un temps vaig acollir un lloro perdut que cantava l’himne de l’Espanyol. Li vaig comprar una gàbia molt gran. Aquests lloros fan moltes més coses que repetir frases. T’agafen del dit, se’t posen a l’espatlla, t’acaricien amb el cap, reaccionen als teus tons de veu...”. A en Kellian li va fer molta pena quan va aparèixer l’amo del seu lloro. Les adopcions triguen prop d’un mes a ser definitives. “Però la veritat és que l’amo ho estava passant molt malament. Em va dir que la seva dona fins i tot estava molt deprimida. L’enyoraven molt”. Afortunadament la tercera va ser la bona i ja fa més d’un any en Kellian va poder proporcionar una nova casa a la Cuca. “Ens avenim molt”.
La Mar, de nou anys, la filla d’Albert Pérez, veïna de la Sagrera, va conèixer la Xispa, una petita cacatua, a la barana del balcó de casa d’una amiga. L’ocell estava mort de
fred, “tan espantat –explica l’Albert– que esbufegava com un gat. Semblava que no passaria d’aquella nit”. Però va sobreviure, i després de diverses setmanes d’incertesa es va convertir en una gran sorpresa per a la nena. “La Xispa és supersociable, sobretot quan et coneix. Al vespre sempre li deixem la gàbia oberta, perquè faci un volt per la casa. Sempre vola cap a nosaltres”.