“Els directors de sèries han de ser ràpids i resolutius”
Paco Cabezas encadena episodi rere episodi. Després de rodar alguns capítols de les sèries Dirk gently i Penny dreadful, aquest director sevillà de 39 anys està a punt de convertir-se en un habitual de les grans produccions nord-americanes. El seu últim treball televisiu ha estat en la ficció postapocalíptica Into the Badlands, en què s’ha posat darrere de les càmeres en quatre dels deu episodis de la segona temporada que la cadena de pagament AMC emet els dijous a les 22.10 h.
Què fa un realitzador sevillà com vostè dirigint sèries nordamericanes? Vaig rodar un llargmetratge titulat Carne de neón i durant la presentació al Festival de Tribeca se’m va acostar un mànager. A partir d’aquí va començar aquesta aventura. A un dels productors executius de Penny dreadful, Chris King, li va encantar la meva visió cinematogràfica i va voler que dirigís alguns capítols de la sèrie. No vaig pensar mai que la meva primera experiència a televisió seria rodar els últims quatre episodis de Penny dreadful ,de què precisament era molt fan.
Vostè ha dirigit quatre episodis de la segona temporada d’Into the
Badlands: el cinquè (que dijous vinent emet AMC), el sisè, el novè i el desè i últim. S’ha especialitzat en capítols finals? M’encanten els reptes. Per mi rodar és com estar pintant un quadre mentre s’està cremant el teu estudi. M’agrada la pressió i crec que m’ofereixen realitzar aquests episodis finals per aquesta raó. És molt complicat entrar en el club dels directors de televisió perquè cal ser molt ràpid i resolutiu. Jo vinc del cinema independent i allà no hi ha altre remei que treballar d’aquesta manera. A més, en televisió hi solen
haver directors molt bons amb la càmera però que no connecten amb els actors i viceversa, i a mi se’m donen bé totes dues facetes, probablement perquè no pertanyo a cap escola.
Què ens explica del segon lliurament d’Into the Badlands?
El món imaginari presentat en la primera temporada s’expandeix molt més. La sèrie és un experiment poc habitual que consisteix a barrejar una ficció postapocalíptica amb elements del cinema de Hong Kong més algunes trames shakespearianes. En la primera entrega estaven provant de veure què passava i crec que en l’àmbit visual la sèrie va assolir el seu zenit. Al cap i a la fi és una sèrie en què es pot gaudir molt de
l’estètica i, com diria jo, de “cinema de barri”, de veure un senyor repartint a tort i a dret. El repte en aquesta segona temporada ha estat millorar-la fent-la molt més rica i interessant en l’aspecte narratiu.
Parlava d’elements shakespearians...
Sí. Sobretot hi ha una obsessió per la família, pels pares i els fills, una mica Rei Lea r, en lai dea que el rei ha de deixar el seu imperi al seu fill. I també l’obsessió pel poder i la sang. En aquest sentit hem fet un gran esforç a la sèrie per utilitzar la violència d’una manera molt estètica.
Les escenes d’arts marcials continuaran sent un dels punts forts de la sèrie? Sí, per descomptat. Aquesta és una de les raons per què em venia molt de gust participar en aquesta producció. A més, en aquest lliurament hem volgut explotar-les exponencialment. No hi ha cap sèrie en el panorama audiovisual actual en què un terç de les seves escenes siguin d’acció. Per mi, com a director, ha estat molt divertit i una gran experiència rodar amb experts d’arts marcials i artistes de Hong Kong que t’ensenyen mil trucs per portar tots aquests moviments a la pantalla. L’equip s’ho ha passat molt bé dissenyant i rodant aquestes escenes, gairebé com nens petits.
Per què creu que l’apocaliptisme està de moda?
Pel mateix motiu que el gènere del terror. L’ésser humà sempre ha vist el cinema i la televisió com un refugi de què passaria si... Prefereix experimentar les seves pors a la pantalla abans que en la vida real.
Com va ser treballar amb Daniel Wu, que interpreta en Sunny, el protagonista de la sèrie? El viatge emocional que fa aquest actor és el mes interessant de la temporada. Actors com ara Bruce Lee o Jet Li són molt bons amb les arts marcials, però després no aconsegueixen transmetre gaire emocionalment. Al final d’aquesta entrega hem aconseguit rodar amb Wu unes escenes realment espectaculars, plenes a més d’emocions. Els fans de la sèrie es veuran recompensats.
Ha rodat sèries a Espanya? Quines són les diferències entre les sèries nord-americanes i les espanyoles? No he rodat a Espanya, però m’encantaria. M’han ofert dirigir episodis d’El Ministerio del Tiempo, però no ha pogut ser per problemes d’agenda. Quant a les diferències, he parlat amb companys que estan cansats d’aquest format de setanta minuts que allarguen les trames per aconseguir publicitat, cosa que em sembla absurda. Caldria acostar-se al format nord-americà, més curt i molt més intens.
PRODUCCIÓ EXPERIMENTAL “La sèrie barreja una ficció postapocalíptica amb el cinema de Hong Kong i trames shakespearianes”