Dilluns de Pasqua

Avui comença el temps pasqual, que hauria de ser d’alegria. Ahir se celebrava la resurrecció de Jesucrist i avui és evident la primavera i el ressorgiment anual de la terra. Hi ha un temps per a cada cosa, i ja creixen i maduren els fruits als arbres... És festa a Catalunya i els fillols rebran la mona i entendran que la vida pot ser dolça. Encara que tot això vingui precedit de la crucifixió i per tant de la mort i el sacrifici. Va ser al primer concili de Nicea, l’any 325 (que va ser el primer ecumènic, és a dir, de totes les esglésies cristianes), quan es va acordar que la Pasqua seria el primer diumenge que seguís la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Per això sempre es troben el pleniluni i els penitents. I també per això el temps litúrgic de la celebració de la resurrecció de Crist coincideix amb el renaixement dels camps i la natura. Així que es compleixen i passen els anys, aquell temps s’escurça i cada vegada és més veloç. Un reviu el que ha viscut, i comença a entendre per què els hiverns de la nostra edat madura són tan llargs i les primaveres tan curtes. I això malgrat el canvi climàtic i l’escalfament global i el desordre de les estacions.

Unamuno es preguntava per què s’hauria de morir i per què no podria ser el primer d’esdevenir immortal, però immortal de veritat, en cos i ànima. Negava, de fet, que la vida perdurable cristiana

Ja existeix un ésser viu biològicament immortal, la ‘Turritopsis nutricula’, una medusa

fos immortalitat, ja que deixàvem enrere una part fonamental, el nostre cos. Almenys fins al dia de la resurrecció dels cossos, del qual costa no fer-se una imatge una mica gore, per dir-ho d’acord amb els temps. Mentrestant, Unamuno s’obstinava en el seu afany de ser la primera excepció de la regla inexorable de la mort. I potser va tenir raó, entre la robòtica i els avenços mèdics i tota la investigació sobre clonacions i trasplantaments a cossos nous. Ciència i ficció, esclar. Però tot més a prop del que sembla. De fet, per si no el coneixen, ja existeix un ésser viu biològicament immortal, la Turritopsis nutricula, una medusa –un hidrozou, si ens posem primmirats– que durant la maduresa comença com a pòlip marí i ho podria tornar a ser en qualsevol moment. És a dir, que pot tenir tentacles o fixar els peus en una roca i decidir si és sexualment activa o si un cop assolida la maduresa torna a la joventut. Si no és per accident o per un predador, és un ésser teòricament immortal, tot i que no s’han donat les condicions per constatar el fenomen.

El pseudo-Ireneu, entre altres coses, ens diu que durant el temps pasqual cal pregar a peu dret, com si nosaltres també haguéssim florit o abandonéssim la fase de pòlip. De passada, aquell tan publicitat evangeli segons Judes ens confirma que ell va ser el més important, el millor i el més ben preparat dels deixebles de Crist. Ell va ser qui va assumir la tasca més difícil i més complexa: la de la traïció perquè es pogués consumar el sacrifici. Un traïdor perquè hi hagi primavera.