Vettel fa la guitza a Hamilton
L’alemany, el més llest a Bahrain, assoleix la segona victòria i ja és líder en solitari
“El cotxe ha anat de somni; bona Pasqua a tothom”. Sebastian Vettel es divertia com un nen fent l’egipci per celebrar la seva segona victòria del curs i abraçar-se al lideratge en solitari. Memòries del 2013 que va tornar a assaborir el ros alemany: des de feia quatre anys no guanyava al circuit del desert, llavors amb Red Bull, i des d’aquell any, la seva última temporada triomfal abans del trienni del corró de l’estrella, no tenia el lideratge ell sol. Sembla que ja toca l’hora vermella a l’F-1.
Tenen motius per a l’optimisme i l’eufòria els tifosi i a Maranello: Vettel està endollat, en mode campió, com en aquells dies d’absolutisme amb el toro energètic; el Ferrari ha demostrat que és un cotxe guanyador, que fa front i arriba a superar el fins ara totpoderós Mercedes; i la Scuderia ha fet uns números que conviden a somiar com no passava des dels temps del gran Schumacher. Cal remuntar-se al 2004 per trobar dues victòries i lideratge de Ferrari a les tres prime- res curses. Llavors el Kàiser va fer un tres de tres inicial, camí de la seva última corona.
A Sergio Marchionne, el president de Ferrari, li va faltar temps per enviar la seva carta urbi et orbe. “Podem comptar per fi amb un bòlid competitiu; és important constatar la velocitat amb què hem aportat el desenvolupament necessari per a cada cursa”. En efecte, el cavallino ha deixat de ser l’asino dels últims anys, ha trobat la bona línia gràcies a la minirevolució tècnica d’aquesta F-1 més aerodinàmica, i està posant fi al monopoli de l’estrella. La victòria d’ahir, en una pista Mercedes, demostra que el triomf a Melbourne no va ser una casualitat. Que Ferrari ha tornat.
No ho tenia gens fàcil a Bahrain, amb els dos Mercedes davant a la graella. “Dissabte estava preocupat perquè la distància amb ells era molt gran, però a la cursa, des de la primera volta he sentit que tenia un bon cotxe; sembla que he trobat els ous que m’ha deixat el conill de Pasqua”, reia l’alemany, que va tenir un cop de genialitat a la sortida: va allargar la frenada al primer revolt i va guanyar la posició a Hamilton. Va ser un moviment clau, perquè des de la segona posició va poder pressionar Bottas, que va mantenir la pole, i Lewis es va veure obstruït darrere del seu veí.
La segona bona jugada de Ferrari va estar carregada de fortuna. Amb la pretensió de superar Bottas, que no acabava de fer forat –com antigament feien Hamilton o Rosberg quan obrien pista–, el mur vermell va decidir que Vettel avancés el primer pit stop a la volta 10 per intentar l’undercut . Li va sortir de primera, però perquè va aparèixer el cotxe de seguretat dos girs després pel toc entre Sainz i Stroll. Tots van anar al garatge, menys Vettel, que es va quedar a la pista en primera posició.
Aquí va condemnar Hamilton: es va haver d’esperar al canvi de gomes de Bottas i per fer temps va alentir l’entrada al pit lane, cosa que va perjudicar Ricciardo. Càstig cantat: 5 segons de penalització. Ho va pagar car. En la persecució final a Vettel, 15 voltes per eixugarli 19 segons de desavantatge, li van faltar uns quants girs. Va serrar les dents, va treure el millor martell a ritme de voltes de qualificació, va arribar a retallar 13,2 segons al Ferrari... però a les dues últimes voltes va llençar la tovallola i es va quedar a 6,6s. “Estic decebut, hauria pogut guanyar la cursa. El que va passar al pit lane va ser culpa meva”, es lamentava Lewis Hamilton.