Setmana santa, màgica o tràgica
El dissabte de Glòria no va ser especialment gloriós. A l’esplanada del Camp Nou, una parada de la Grossa de Sant Jordi (com que és una festa que funciona, la saturem amb altres estímuls pseudopatriòtics) i mossos d’esquadra armats amb subfusells que encarnen el clima actual de preguerra. El Barça ja no és una metàfora: és un refugi. Volent abastar-ho tot, el club homenatja els escriptors amb frases forçades al marcador. I el públic? Mai no havia vist un partit amb tants moviments a la grada. El sector turista té hàbits diferents dels de la parròquia indígena. Durant el partit nosaltres actuem amb una concentració introspectiva i ells practiquen una despreocupació impúdica, de parc d’atraccions. No deixen d’aixecar-se, d’entrar i sortir per comprar refrescos o d’anar al lavabo i de fer-se selfies.
La litúrgia ha estat segrestada pel negoci. I seria un error criminalitzar-ne els intrusos. Som 80.000 d’un aforament de 100.000. Darrere meu, tres mexicans visiten el Camp Nou per primera vegada, igual que els brasilers que tinc al davant. Lamentar el canvi substancial de la parròquia del Camp Nou és un mecanisme reaccionari que no té en compte que, gràcies a l’espectacle ofert pel Barça els últims anys, l’èxit s’ha expandit fins a l’infinit i més enllà. Estem tractant com a simples turistes aficionats de la nostra religió —mes semblables, mes frères— que no tenen l’oportunitat de practicarla al temple major. El mexicà que tinc al darrere se sap millor la lletra de l’himne que molts culers genèticament correctes però l’emoció de pelegrí que visita el Camp Nou per primera vegada és molt més important per ell que no pas el partit. Un partit que ens proporciona evidències alarmants: la facilitat amb què ens marquen gols. Nosaltres ho vivim amb la crosta contradictòria que ens obliga a celebrar només el resultat i a resar de cara a dimecres. Els turistes, en canvi, estan pletòrics i continuen fent-se fotografies sense adonar-se que, malgrat la seva prodigiosa eficàcia, Leo Messi presenta símptomes d’incomoditat que acostumen a ser presagi de canvis.
Si el club cobrés un euro per cada selfie, podria fitxar els jugadors que necessitem per millorar l’equip. A estones es nota que l’asfíxia i la saturació amenacen els jugadors i que, encara que fingim que és possible, deu ser pecat mortal que una religió programi dos miracles en cinc setmanes i que, a més a més, vulgui guanyar al Bernabeu (el dia de Sant Jordi, of course). Contra la nostra inquietud malaltissa, la despreocupació guiri actua com a lubricant mercadotècnic. Ells compraran samarretes, consumiran productes de restauració (molt millorables), penjaran milers de fotos a Instagram i sentiran que pertanyen a una comunitat tan universal com la que desfila en processó pels carrers de Sevilla.
Hem de canviar d’actitud, doncs, i no veure els turistes-culers com una invasió sinó com una pròtesi tribal i fraternal. Per ara ens financen però quan hagin assimilat els nostres hàbits, imposaran les seves regles. Amb un somriure servil, doncs, ajudo els milers de guiris perduts per l’estadi a trobar la seva localitat, m’ofereixo per fotografiar-los, els acompanyo al lavabo i, si cal, els ajudo a abaixar-se els pantalons. Gràcies a ells l’estadi es va estalviar la vergonya d’oferir una entrada indecent, l’activitat comercial no va ser catastròfica i, a l’autobús
És pecat mortal que una religió programi dos miracles en cinc setmanes?
de tornada, vaig viure una escena entranyable.
Un pare, d’uns quaranta anys, acompanyat per un fill petit. Són estrangers, probablement nòrdics. El pare, dret, treu un llibre de la motxilla i, amb posat de professor d’oboè, es posa a llegir. El fill, que du una gorra del Barça, mira el pare, obre la seva pròpia motxilla i en treu un altre llibre. Oh. Jo encara estic seguint el postpartit per la ràdio, submergit en el fals dramatisme culer, esclau de la insatisfacció del privilegiat i de l’esperança en una glòria més incerta que mai. Ells, en canvi, amb la satisfacció perdurable d’haver estat al Camp Nou i haver vist els seus deus en directe, tornen a la seva cultura, més neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç però que desconeix el pobre, brut, trist i dissortat plaer de criticar (amb raó o sense) el pobre André Gomes.