Erdogan planta cara a Europa per haver sembrat dubtes sobre el referèndum
La reforma constitucional turca deixa en l’aire les opcions d’adhesió a la UE per la voluntat de reinstaurar la pena de mort
Els observadors de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), de la qual Turquia forma part, van denunciar ahir que el referèndum de diumenge no complia amb els estàndards europeus, afirmació que va desfermar la ira de Recep Tayyip Erdogan contra l’organisme. Malgrat l’ajustada victòria, el president turc es nega a atendre les denúncies de l’oposició.
LA CRÍTICA Els observadors de l’OSCE creuen que la consulta no va complir els estàndards europeus LA RESPOSTA DEL PRESIDENT “Ni hem vist, ni hem sentit, ni tenim en compte el que digui”
Nova galleda d’aigua freda amb marxamo europeu per a Recep Tayyip Erdogan. Encara que no van desqualificar el referèndum de diumenge passat de manera rotunda, els observadors de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) van declarar ahir que “no havia complert amb els estàndards europeus”. Erdogan es va enfurismar de seguida i, davant d’una multitud de seguidors, al nou palau presidencial d’Ankara, va cridar a l’OSCE “a posar-se al seu lloc”. “Ni hem vist, ni hem sentit, ni tenim en compte el que digui. Hi ha països estrangers més contraris a aquest referèndum que els mateixos turcs que han votat que no”, va exclamar Erdogan, que considera l’alta participació –que al final s’ha situat en el 86%– com a prova en si mateixa de legitimitat democràtica.
No pensen el mateix els partits oposats a la reforma presidencialista de la república, ratificada abans-d’ahir per un estretíssim marge. Tant els kemalistes del CHP com els prokurds de l’HDP han demanat que el referèndum sigui invalidat i parlen d’impugnar fins al 60% de les urnes.
Ningú no qüestiona el resultat a les ciutats, on la presència d’apoderats de diversos partits i un rigorós sistema de segellament de les paperetes no deixa lloc a dubtes sobre la qualitat de l’escrutini. Tot i això, poc abans del tancament de les urnes, la Comissió Electoral va decidir acceptar la petició que les paperetes sense tampó fossin també vàlides. Es tracta d’una bossa de fins a 2,5 milions de vots rurals, segons l’oposició, que rebutja l’argument que la falta de segellament pugui ser fruit de limitacions logístiques o distraccions i exigeix que es verifiqui si es tracta d’una trampa massiva a favor del sí.
Orhan –nom canviat–, apoderat en un col·legi electoral de l’Egeu, “on els vots a favor del no van triplicar els de sí”, exposa el que pressenten altres apoderats turcs a les xarxes socials: “El rumor és que eren paperetes amb el sí ja marcat, lliurades a gent de pobles del centre i el sud-est d’Anatòlia, que haurien rebut després 300 lires –75 euros– a canvi de lliurar a un agent la papereta legalment segellada que els van donar al col·legi electoral –perquè estan totes comptades– però que una vegada a la cabina haurien substituït per l’altra”.
La Vanguardia no ha pogut comprovar la veracitat d’aquests rumors, però l’OSCE ha condemnat que aquests vots es computin com a vàlids, a més de criticar la desigualtat en l’accés als mitjans dels partidaris d’una opció i l’altra.
Les reaccions a l’ajustat i disputat recompte tampoc no s’han fet esperar a l’estranger. El president francès, François Hollande, va declarar ahir que la temptativa de restablir la pena de mort –prèviament abolida pel mateix Erdogan– embarrancaria automàticament les negociacions d’adhesió a la UE de Turquia. Encara que el cert és que aquestes negociacions –obertes finalment el 2005 després de tenir Ankara al passadís durant dècades– es van alentir al cap d’un parell d’anys, per les reticències de Nicolas Sarkozy i d’Angela Merkel a admetre Tur-
quia en el club europeu, malgrat els avenços democratitzadors duts a terme per l’AKP d’Erdogan durant la seva primera legislatura.
El president turc ha retret sovint la reacció dels seus socis de l’OTAN davant l’intent de cop d’Estat del juliol passat, en el qual va estar a punt de ser assassinat. La tèbia condemna va ser immediatament acompanyada, més que de solidaritat cap al Govern turc sortit de les urnes, per recepcions al més alt nivell del secretari general del prokurd HDP, Selahattin Demirtas, que Erdogan va enviar ben aviat a la presó, on continua.
El rumor a Turquia –i és inevitable recórrer a rumors en un país que fa nou mesos que està en estat d’excepció i on les purgues no s’han acabat– és que no van ser els seus serveis secrets, ni cap país aliat, sinó Rússia qui va informar Erdogan que el cop era imminent. L’ambaixador rus moria sota les bales d’un policia en un acte a Ankara cinc mesos més tard.
El menysteniment europeu no ofèn només Erdogan. Tot l’arc parlamentari turc va repudiar fa uns mesos que els governs holandès i alemany vetessin la presència de ministres turcs als seus territoris per fer campanya pel sí entre els seus conciutadans. Erdogan, com sempre, va tensar encara més la situació i va qualificar de “nazis” la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el seu homòleg holandès. Ahir ja parlava d’organitzar un referèndum per mantenir o no la candidatura europea de Turquia.
Està clar que Recep Tayyip Erdogan ha trobat un nou filó. I això que, per variar, els dirigents occidentals no estan picant l’ham. Angela Merkel va fer ahir una sòbria crida a la negociació entre les dues Turquies en lliça. En una línia similar es va expressar el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis. I ni tan sols els Estats Units no han qüestionat el resultat i s’han limitat a exhortar Ankara a respectar l’oposició i la llibertat d’expressió.
Una de les paradoxes de la victòria pírrica d’Erdogan, de 51% contra 49%, és que no s’hagués produït sense els vots dels ciutadans turcs residents a la UE. En països com Bèlgica, el 75% dels
Els immigrants turcs a la Unió Europea, claus en la victòria del sí
votants van votar sí a les reformes constitucionals. Mentre que a Holanda, França o Alemanya el sí va superar folgadament el 60% de les paperetes. Una galleda d’aigua freda, en aquest cas, als que atribuïen el vot del sí al clima d’intimidació i control mediàtic a l’interior de Turquia.
Ara cal veure com reconduirà la situació Erdogan, que fins i tot tenint via lliure per concentrar molt més poder sobre les seves espatlles si guanya les eleccions del 2019, no ha aconseguit el mandat clar que exigia, de més del 55%, en el que ningú no dubta que s’havia convertit en un plebiscit sobre la seva persona. La inestabilitat està servida.