La paciència estratègica

PLUTARC, que era un dels romans més savis, va escriure fa dos mil anys que la paciència té més poder que la força. No parlava per referències: va ser un gran viatger i estudiós de la història, que va escriure Vides paral·leles, un llibre on va explorar la influència del caràcter en les vides i els destins d’una vintena de personatges, des d’Alexandre el Gran a Filip de Macedònia. Plutarc va descobrir que la paciència era amiga de l’èxit, i la precipitació, l’aliada dels fracassos. Barack Obama parlava de la paciència estratègica, com una fórmula per tenir controlats determinats enemics, que els agradaria que els Estats Units cometessin l’error d’impacientar-se, com era el cas de Corea del Nord. Tot i això, el vicepresident nord-americà Mike Pence va visitar ahir l’anomenada zona desmilitaritzada que separa les dues Corees per proclamar que l’era de la paciència estratègica s’havia esgotat i que totes les opcions eren damunt la taula. Una manifestació preocupant, que va matisar a continuació assenyalant la determinació de Washington i Seül per resoldre la situació a través de mitjans pacífics i mitjançant negociacions.

Certament Kim Jong-un ha continuat els últims dies la seva escalada bel·licista no només verbal, sinó també factual. Sense anar més lluny, el dictador nord-coreà va llançar un míssil a la costa del mar del Japó, coincidint amb l’arribada de Pence a Seül, si bé l’amenaça va resultar fallida ja que va explotar quan es va enlairar. Les últimes proves nuclears i les provocacions contra Occident han incomodat la Xina, que pot tenir un paper rellevant per rebaixar la tensió, arran de l’entrevista entre Trump i Xi Jinping a Florida.

Kim Jong-un manté una relació d’alta fascinació i odi al mateix temps amb els Estats Units. Li encanten Mickey Mouse, els Chicago Bulls i les Nike, entre d’altres símbols nord-americans. Curiós comunista, capaç de fantasiejar amb la bomba atòmica i amb Winnie the Pooh.