Rocío Santa Cruz
GALERISTA
La galerista Rocío Santa Cruz rescata en una exposició l’excepcional obra fotogràfica de Marcel Giró, fotògraf català que ha passat de ser un desconegut al seu país a ser reconegut per museus com el MoMA de Nova York.
Els últims tres anys Marcel Giró (Badalona, 1913-2011) ha passat de ser un autor desconegut al seu propi país –fins i tot per la majoria dels especialistes en fotografia– a obtenir reconeixement i un èxit pòstum que s’ha concretat en l’interès que la seva obra ha despertat en museus com el MoMA de Nova York i el mateix MNAC, que projecta reactivar o ressuscitar el seu departament de fotografia.
L’actual, tardà i feliç rescat de l’obra fotogràfica de Marcel Giró és una d’aquelles històries que ens recorden que la cultura d’un país és conseqüència de les accions de diferents persones i entitats, d’una suma d’iniciatives i decisions personals i institucionals que –si el criteri ha estat encertat– poden compondre una realitat cultural important.
Vaig descobrir l’esplèndida obra fotogràfica de Marcel Giró gràcies a un reportatge de sis pàgines que va publicar el suplement Magazine de La Vanguardia el 13 d’abril del 2014. El firmava Àngels Manzano, i es referia a l’exposició que li dedicava llavors el Museu de Badalona, al cap de tres anys de la seva mort. Marcel Giró s’havia exiliat amb motiu de la Guerra Civil, decebut per la constatació que el bàndol republicà s’autodestruïa amb lluites internes (una manera suau de dir-ho, ja que els estalinistes del PSUC arribaven a torturar i assassinar els seus camarades del POUM). Giró primer va creuar els Pirineus a peu i després va travessar l’oceà Atlàntic. El 1940 va aconseguir anar a Colòmbia, i més tard es va establir al Brasil, on va desenvolupar gairebé tota la seva obra.
El 1978 va tornar a Catalunya, on amb prou feines va tenir presència ni relació amb els ambients fotogràfics, molt actius els últims quatre decennis. Una llàstima, ja que l’obra de Giró sintonitza plenament amb la d’Emili Godes, que és anterior a la seva, i en alguns casos també amb obres de les generacions posteriors. Giró va enquadrar arquitectures en contrapicat com les que després va desenvolupar en mosaics Mariano Zuzunaga, i una façana amb figura i llum obliqua com alguna d’Humberto Rivas, per exemple. La seva obra també està d’acord amb les millors contribucions de la fotografia d’avantguarda, sobretot amb l’obra de Harry Callahan, Albert Renger-Patzsch, Aaron Siskind, Edward Weston i Minor White: abstraccions a partir de realitats encara reconeixibles.
Els últims tres anys les coses han canviat notablement en l’apreciació de l’obra de Marcel Giró, en bona part custodiada per museus brasilers. El MoMA de Nova York ha adquirit obres seves, fa un any. El Pla Nacional de Fotografia impulsat pel Departament de Cultura i per representants del sector fotogràfic ha participat en l’actual rescat de Giró, i la Generalitat ha adquirit recentment fotografies seves. En aquesta exposició es mostren els documents de la primera adquisició del Metropolitan. El Met es va quedar una fotografia excel·lent –ara és una còpia valuosa, atès que ja no queden còpies d’autor d’aquesta imatge– que el 1950 s’anticipava a l’arte povera. Enquadra uns comptadors de llum i uns cables desordenats, i el títol és el d’aquesta exposició a Rocío Santa Cruz: Llum i força. El títol també és vàlid per a tota l’obra fotogràfica de Giró: llum i força expressiva.
La selecció que s’exposa inclou algunes fotos fetes a Catalunya als anys trenta. Representen paisatges de muntanya nevats i diverses composicions en què el sòlid, l’aigua o l’aire dialoguen amb la llum. Però la major part de la mostra la componen fotografies en blanc i negre fetes a Amèrica als anys cinquanta, principalment al Brasil, que era un país amb vocació moderna, el que va crear la bossa nova de Jobim i João Gilberto, l’arquitectura fluida i sinuosa de Niemeyer i el cinema de Ruy Guerra i Glauber Rocha. Un bon país llavors per a la creació artística, abans de la dictadura militar que va posar fi a gairebé tot el millor.
Marcel Giró destaca en diferents registres. Són esplèndides les seves composicions entre abstractes i figuratives a partir de motius naturals o artificials: arbres o plantes, objectes, edificis o instal·lacions elèctriques. La seva visió i la seva expressió són plenament fotogràfiques, i això és més evident quan es basa en elements com el desenfocament, el contrallum i les distorsions òptiques. Alhora, és una obra que remet a la música i a l’arquitectura per la seva manera de compondre mitjançant estructures escollides, ritmes repetitius i variacions sobre un tema, un motiu o un model. I remet al dibuix abstracte quan la composició es basa en línies d’ombra que destaquen sobre un fons clar.
També és excel·lent la seva obra de caràcter més documental, humanista i social, que va des d’una instantània d’un pescador que llança a l’aigua una xarxa de llum fins a retrats d’uns nens que habiten a les faveles, vestits amb roba esparracada i profundament seriosos, i també una instantània de carrer que és un retrat de l’alegria infantil. Rocío Santa Cruz Art. Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Fins a finals de maig.