Víctor Garcia de Gomar
DIRECTOR ARTÍSTIC DEL PALAU
El director artístic del Palau de la Música, Víctor Garcia de Gomar (41), ha anat recopilant al llarg dels últims tres anys les preferències musicals d’una llarga llista d’artistes. N’ha consultat més d’un miler, i el resultat surt ara en un llibre.
Se sabia que a Manuel de Falla li encantava la Niña de los Peines, però no deixa de xocar que entre tanta Mort de l’escolà i tanta Missa Papae Marcelli, de Palestrina, totes dues per l’Orfeó Català, l’autor d’Amor brujo escoltés Honolulu moon, pels Revelers.
La radiografia dels grans mestres de l’art també es dibuixa a través de les seves preferències musicals. Joan Miró, per exemple, era un fan de les sonates per a violí i clavecí de Bach interpretades per Lars Freyden i Gustav Leonhardt i dels concerts per a violí de Vivaldi, que eren una bona font d’inspiració. I, alhora, Piet Mondrian, per parlar d’un artista coetani, era un boig del foxtrot, i es decantava per Mae West i l’Orquestra de Paul Whiteman, o per Duke Ellington i la de Nat Gonella.
Són dades que s’ha encarregat de recopilar el director artístic adjunt del Palau de la Música, Víctor García de Gomar, i que ara surten a la llum en un llibre titulat Y tú, ¿qué escuchas? La música preferida de los grandes artistas (Huygens). De Gomar ha consultat més de 1.200 artistes de manera directa, i, en el cas dels que són morts, ha tingut el testimoni dels familiars, assistents, agents...
Plácido Domingo o Montserrat Caballé –la diva escull com a favorits La valquíria cantada per Birgit Nilsson i La sonnambula gravada per Maria Callas– són algunes de les personalitats de l’univers vocal que apareixen a l’enquesta, així com Anna Netrebko –li encanten Justin Bieber, Lady Gaga i Elton John– i Jonas Kaufmann, per citar els més mediàtics. Aquest últim confessa que, a part de la seva devoció per Wagner –L’anell del nibelung dirigit per Karajan i Parsifal per Knappertsbusch–, i a banda d’una llarga llista que inclou La cançó de la terra de Mahler i un clàssic com és el Concert de violoncel d’Elgar amb Jacqueline du Pré, li encanten els Dire Straits i el seu Money for nothing. Així com Domenico Modugno i els Beatles.
“En una societat que expulsa la diferència per intentar igualar tothom, aquest llibre dona veu a la singularitat. No hi ha cap llista igual”, assenyala l’autor. El volum serà aquesta setmana a les llibreries i García de Gomar firmarà exem- plars per Sant Jordi (estand del Liceu, 12 h i 18 h).
El director artístic del Palau esperava dedicar uns quants mesos a aquest projecte, però al final han estat tres anys. La idea va sorgir arran d’un article que va publicar a la Revista Musical Catalana en què es referia a prescripcions d’aquest tipus explicant les motivacions de cada disc. “Aleshores em vaig adonar que la llista en si diu moltes coses sense necessitat de justificar-les –apunta–. I, com que hi ha llibres que de manera subjectiva formen una guia amb puntuació per a cada disc, jo, que soc consumidor d’aquests productes, vaig pensar que tenia sentit donar la paraula als artistes i que a
partir de les seves preferències sorgís una llista”.
Cada persona consultada havia d’escollir un mínim de tres discos, però n’hi va haver que en van escollir només un –Arvo Pärt diu que a una illa deserta no se n’enduria cap, “gaudiria del silenci”– i n’hi va haver que van fer una llista llarguíssima, com Barenboim i Louise Bourgeois. L’heroïna de l’art feminista va indicar, a més a més, que en el seu cas o es publicava tot o no es publicava res. Però, en fi, entre aquest tot cal citar un disc del segell Reprise amb Charles Aznavour i l’Orquestra de Paul Mauriat; el vinil Fado, d’Amália Rodrigues, i un històric com Sixteen sultry songs, de Mae West.
La fórmula d’aquest llibre, és a dir, la setlist particular de coneguts artistes, és una cosa que s’ha donat profusament en el món del pop. I, en canvi, els artistes de la clàssica, i sobretot els grans artistes visuals com els que apareixen aquí, anaven endarrerits en aquest sentit. El llibre de García de Gomar, que funciona per ordre alfabètic i té, a més a més, retrats que són il·lustracions del pare de l’autor, García Cros, té vocació de recopilació testamentària de diverses generacions. D’alguna manera, fixa un nou cànon dels millors discos de la música clàssica, alhora que respon a la curiositat del públic aficionat i del mateix món artístic: quins enregistraments han estat els més assenyalats i qui els ha destacat? “És la bíblia per a melòmans”, diu Joan Guinjoan. “És una guia essencial per als melòmans i per als amants de la música”, afirma Bill Viola.
I quina música li agrada a Bill Viola? El pare dels retaules digitals ho té molt clar: la Passió segons sant
Mateu de Bach amb Mark Padmore i Christian Gerhaher amb la Filharmònica de Berlín dirigida per Rattle. I el Cantus in memoriam Benjamin Britten d’Arvo Pärt per l’Orquestra de Stuttgart. Molt canònic.
Però també hi ha curiositats entre les preferències musical dels artistes visuals, com aquest I’m Thru’
with love, de Marilyn Monroe, que David Hockney s’enduria a una illa deserta (amb Wagner, Ravel, Mozart, Bartók, Stravinski...). I el tema
Big yellow taxi, de Joni Mitchell, que destaca Damien Hirst, a qui també li agraden els Stone Roses (I
am the resurrection) i tots els discos dels Beatles. D’altra banda, l’artista xinès Ai Weiwei diu que ha regalat tots els seus discos als amics –“No soc un gran amant de la música”–, mentre que Jeff Koons, el dels objectes banals, és conseqüent i aposta per Artpop, de Lady Gaga, i per Vogue ,de Madonna. Amb tot, deixant de banda les rareses que apareixen a l’enquesta i cenyint-se als cinc discos més votats pels més de 1.200 artistes consultats, el resultat és el següent: Variacions goldberg, de Bach, per Glenn Gould (Sony); les Suites per a
violoncel, de Bach, per Pau Casals (Emi); Tristany i Isolda, de Wagner, per Fischer-Dieskau i Furtwängler (Emi); les Simfonies núm. 5 i 7 de Beethoven per la Filharmònica de Viena i Kleiber (Deutsche Grammophon), i Tosca, de Puccini, per Maria Callas i Giuseppe di Stefano a la Scala, dirigits per Victor de Sabata (Emi).
“El que més m’ha sorprès és veure que hi ha coses molt uniformades –diu García de Gomar–, i el fet que els músics tendeixen més a assenyalar les fonts antigues que els seus coetanis. És com si no s’atrevissin a adular el rival”.
També en les preferències jazzístiques hi ha un cànon: molts citen
Kind of blue, de Miles Davis. I el mateix Glenn Gould assenyala Conversations with myself, de Bill Evans, i –fot-li!– el disc Classical Barbra, de Barbra Streisand. Per què no?
I un parell d’apunts més: l’estrella del violí Anne-Sophie Mutter confessa la seva debilitat per Man in the
mirror, de Michael Jackson, i Lang Lang, un altre de mediàtic, diu que adora Maria Callas i Montserrat Caballé en els seus Bellini, però també la banda sonora de La guerra
de les galàxies, de John Williams.
Són així.