Un resultat incòmode
Ningú volia aquest resultat. Tampoc Erdogan. L’ajustat marge en el referèndum i, sobretot, els dubtes sobre la pulcritud del recompte, no contribueixen a reforçar la seva autoritat. Els que parlen de victòria no poden sinó afegir-hi adjectius: pírrica, per la mínima, ajustada, amarga, discutida.
La campanya del sí partia en posició d’avantatge. Menys d’un any després de l’intent de cop d’Estat, es presentaven com els defensors de la democràcia. Els principals mitjans de comunicació, inclosos els públics, amb prou feines van donar veu als seus detractors. Una oposició desunida i pressionada ha tingut enormes dificultats per fer campanya i més encara sota estat d’emergència. Kati Piri, l’europarlamentària que en poques setmanes presentarà l’informe sobre Turquia, es preguntava durant el recompte què hauria passat si la campanya hagués estat justa. La resposta és que Erdogan hauria perdut el referèndum. No ho podia permetre.
Quan un mira el mapa electoral del 16 d’abril constata que Turquia està dividida i que la reforma constitucional ha contribuït a polaritzar-la una mica més. El no s’ha imposat a les grans ciutats i la suma dels partits que apostava pel sí s’ha deixat deu punts respecte a les eleccions de novembre del 2015. No és la victòria que Erdogan estava esperant.
Una de les paradoxes de la Turquia actual és que Erdogan, que sovint es caracteritza com un líder totpoderós, se sent amenaçat. Els resultats del referèndum contribuiran a reforçar aquest sentiment encara més. Si alguna cosa preocupa el president és que els seus el traeixin. Considera que hi ha tota mena d’enemics conspirant per arrabassar-li el poder i insisteix que compten amb suports a l’exterior. En aquestes circumstàncies, el més probable és que ell mateix, però també els que l’aconsellen, optin per mostrar la seva faceta més agressiva. No és moment de ser magnànim perquè si titubeja –pensaran– semblarà que té por i els seus enemics es llançaran sobre ell.
Per al camp del no tampoc és un resultat còmode. Millor això que una derrota folgada. Però ara estan obligats a plantar cara. Primer fent al·legacions a través de les vies legals però, si això no funciona, rebutjaran la legitimitat de la reforma constitucional. El que passi després és territori desconegut. En tot cas, aquesta reforma constitucional ja ha obert una crisi política de gran magnitud.
L’aprovació per la mínima i envoltada per la polèmica d’aquesta reforma constitucional també és un mal escenari per a la Unió Europea. Com l’oposició, Brussel·les tampoc no es pot quedar callada. Es juga la seva imatge però també la poca credibilitat que li queda entre la meitat de turcs que han rebutjat la reforma constitucional. Però si parla, sap que és per desencadenar la ira d’Erdogan. Que en la seva primera al·locució pública hagi tornat a posar sobre la taula la reintroducció de la pena de mort és un desafiament en tota regla. Perquè si alguna cosa han repetit fins a la sacietat les institucions europees és que la pena capital és una línia vermella.
Aquests dies en els mitjans de comunicació s’ha dit que aquest referèndum posava en perill la possibilitat de ser membre de la Unió Europea. Precisament aquesta és una de la poques coses sobre les quals els turcs no decidien. Simplement i planerament, perquè fa anys que no està a l’agenda dels seus socis europeus. El que sí que està en joc, i més a la vista de com s’ha desenvolupat el referèndum i les reaccions posteriors, és si està en perill l’actual nivell de cooperació. A alguns europeus els pot preocupar que Erdogan intenti utilitzar la carta dels refugiats. A molts a Turquia els fa pànic que un divorci abrupte amb la UE vagi aparellat amb una crisi econòmica. En els propers dies tindrem una idea més precisa dels ritmes i intensitat d’una possible confrontació entre Turquia i la Unió. I, si es produeix, tots hi sortirem perdent.
Erdogan se sent amenaçat i aquest marge tan ajustat pot portar-lo a ser més agressiu