Macron, bombolla política en suspens
Segur vencedor en una segona volta, el paradoxal repte del candidat liberal-europeista francès és superar la primera
París. Corresponsal
Ple total ahir a la tarda al palau dels esports de Bercy, al sud-est de París. Per fi el candidat liberal-europeista, estrateg de l’economia de l’hollandisme i exbanquer d’inversió Emmanuel Macron rebia un bany de masses: 15.000 persones i encara en van quedar algunes a l’exterior. No passava des de Lió, al març. Una clara millora respecte a Marsella el dia 1, quan el candidat de l’improvisat moviment En Marxa (el nom és per les seves inicials) va ser aclamat per “6.000 persones” en una sala que només n’admet 3.000 i els forats es van dissimular amb pancartes. Ahir va ser genuí, però sortia fum per tot arreu. Fum polític.
En els mítings dels altres tres candidats amb possibilitats (Fillon, Mélenchon i Le Pen) es parla de política, amb l’habitual salsa d’escenificació i demagògia pròpia de tota campanya electoral, però Macrolàndia és una pura discoteca, una espècie de comunió d’estadi de futbol que respon al fum d’un discurs gairebé digne d’un predicador evangelista de l’Oest Mitjà. On és la política?
Després d’uns entremesos a base d’horribles sorolls electrònics, va caldre esperar gairebé una hora de discurs perquè el candidat, cap a les sis i cinc, comencés a esmentar aspectes del seu programa, que rares vegades van passar de la generalitat. Fins aleshores, i va ser una hora: fum.
“Li tornarem a França l’optimisme”, “Jo estimo França”, “És necessari respectar-se”, “L’esfera digital és una manera formidable de canviar la manera de viure i consumir”, “Aquesta generació ha decidit agafar el seu destí a les mans”, “Vull ser un president que presideixi, amb un govern que governi”, “Vull més confiança en les associacions”, “Una relació respectuosa entre el president i el Parlament”. “En cinc anys reconciliaré els territoris entre si”, “Els departaments d’ultramar es veuran com a terres admirables”. La gent va desplegar un entusiasme encomiable, fins i tot quan Macron va improvisar, “de memòria”, una anècdota de Diderot amb la seva amant Sophie. El resultat va ser lamentable, insuls, penós, però el públic va respondre amb una tonada futbolera. Una hora després, les banderes havien deixat d’agitar-se. Molta gent es concentrava en els mòbils...
I el pitjor de tota aquesta vacuïtat és que el candidat la llegia en pantalles de vidre transparent. També ho fa Le Pen, és incapaç d’encadenar dues frases sense mirar papers, però almenys parla de política. Qui dimonis li escriu els discursos, al candidat Macron?
Aquest candidat no sap atacar els seus contrincants. La seva frase més enginyosa va ser comparar el conservador Fillon amb Thatcher i el candidat de l’esquerra, Mélenchon, amb Fidel Castro i “una Cuba sense sol i una Veneçuela sense petroli”. Després de reivindicar la seva “ni esquerra, ni dreta” i denunciar fins i tot la “submissió a una mundialització neoliberal”, tot just tres frases comptades van entrar en la realitat del seu programa: “Cal alliberar les energies, deixar de protegir els que no poden i no tindran èxit”, “Serem forts al món, perquè haurem fet reformes”, i “Refundarem Europa i una aliança sòlida amb Alemanya”.
La primera volta d’aquestes presidencials, diumenge que ve, és completament imprevisible. Qualsevol dels quatre candidats, amb al voltant del 20%, pot guanyar. Però dins d’aquesta incertesa hi ha algunes certeses.
Primera: alerta amb els sondejos i Fillon. A molta gent li fa vergonya dir que votarà per ell (pels escàndols que l’envolten), per la qual cosa la seva intenció de vot pot estar una mica rebaixada. Tot és possible, fins i tot una final Fillon-Mélenchon.
Segona: Marine Le Pen no hi és en aquesta campanya. Si alguna cosa en depèn podria fins i tot punxar en la primera volta (en la segona està clar que ho farà).
Tercera: la gran paradoxa és Macron. És l’únic candidat que guanya contra qualsevol adversari en segona volta, sempre que es classifiqui en la primera. Les seves possibilitats de passar la primera volta van més cap avall que cap amunt. I més enllà d’aquesta aritmètica, la gran pregunta: Posarà al capdavant aquesta França, que és la nació més polititzada d’Europa, un candidat que és un producte manifest de màrqueting de l’establishment per fer passar continuïtat per ruptura? Que aquesta bombolla buida guanyés seria una cosa sense precedents en la història d’aquest país.
RAFAEL POCH L’exministre d’Economia és una operació de màrqueting, amb un discurs buit