Geografia urbana de la ‘turbo-Espanya’
El bus panoràmic forma part del mobiliari urbà habitual de les grans ciutats europees; un recorregut superficial per tot allò rellevant que hi ha en una urbs, explicat a correcuita als visitants ansiosos. D’aquí, igual com en el cas de la transfòbia d’Hazte Oír, sembla haver tret Podem el seu Tramabús, un carro itinerant decorat amb els rostres d’aquella promiscuïtat político-financera tan pròpia de la Villa y Corte per a les luxúries de la qual, avui ventilades en innombrables jutjats, el sociòleg Rubén Juste va crear una embasta narrativa, la trama ,a Ibex 35. Una historia herética del poder en España (Capitán Swing), llibre de referència de Pablo Iglesias per a la comprensió del descarrilament social i polític de la turbo-Espanya aixecada per José María Aznar fa vint anys sobre les cendres del felipisme. Un descarrilament que ha acabat, explicava ahir Juste, saldant el patrimoni espanyol (en bona mesura expúblic) a fons estrangers, com ara l’ubic i ignot Black Rock.
Els mapes són una metàfora espacial, mentre que els plànols són una construcció científica. Els mapes expressen nacions, un artefacte emocional i cultural, i els plànols descriuen cases i temples que seran però que encara no són. Per això resulta desconcertant que el mapa d’una ciutat es digui plànol, sent una al·legoria bidimensional dels avatars de segles en l’entramat de carrers, i no tant una guia del venidor.
El que Podem va construir ahir en gairebé tres hores de passeig en bus –un aperitiu d’una setmana en què amenacen de violar qualsevol tabú respecte als “poders reals del país”, una expressió de l’analista Jaime Miquel– va ser, doncs, més mapa que plànol, més narrativa que manual d’instruccions: de la seu d’Endesa a la del PP, passant per les d’Iberdrola, ACS, FCC, Bankia, la CNMV, la Borsa, el Banc d’Espanya o el Congrés, la megaurbs castellana ha estat suport, en aquest relat, d’un teixit de privatitzacions de taula braser i preus pactats en què ministres, consellers, lobbistes i comissionistes són la mateixa cosa, movent-se de la cartera ministerial –democràtica o franquista– al consell d’administració de la vintena planta.
Amb un relat detallat, Rubén
Juste, Irene Montero i Pablo Iglesias indicaven que la intuïció popular –a saber; que ells s‘entenen i ballen sols des que el món és món– no és una paranoia, sinó un vodevil de portes en què els mateixos entren i surten en un ball turbopropulsat pels diners que van impulsar el somni d’Aznar, el de la banca pública madrilenya, aleshores Caja Madrid; avui Bankia. Mentrestant, fora del bus, a les xarxes, bullia una conya majúscula dedicada al dit i no pas a la lluna. No obstant això, a Podem estaven radiants amb el seu trending instantani; somreien amb malícia i anunciaven, ufans, que el passeig sota la catifa madrilenya no ha fet més que començar.