Com fer una truita amb els ous (trencats) d’Espàrtac
Comencen a circular les primeres instruccions per desobeir i, simultàniament, fer el referèndum promès per Junts pel Sí i la CUP. La proposta de subscriure en bloc la convocatòria ha inspirat alguns voluntaris amb galons, que rememoren el moment àlgid de Fuente Ovejuna, de Lope de Vega. Tenint en compte que en l’obra el poble oprimit es rebel·la contra la casta tirànica i acaba executant el comendador, no sé si la comparació és la més adequada. L’equivalència deu venir d’assumir la responsabilitat solidàriament i, davant la intimidació i la pregunta de qui va trencar més ous per fer la truita del referèndum, poder repetir: “¡Fuente Ovejuna, señor!”.
Un altre referent popular d’insubmissió és el de la pel·lícula Espàrtac. El romà dolent interpretat per Laurence Olivier fa un discurs als esclaus i els fa una proposta que no seria el paradigma de win-win: no els crucificarà si, a canvi, delaten el líder de la revolta. A punt de ser inhabilitat a perpetuïtat, Kirk Douglas s’aixeca per admetre que ha sigut ell, però de seguida se li sumen altres esclaus que, amb l’orgull gremial dels que no tenen res a perdre, afirmen: “Jo sóc Espàrtac!” (l’escena ha inspirat moltes vocacions polítiques).
Entrevistada per la cadena Al-Jazira, l’alcaldessa Ada Colau manté l’estratègia d’explicar-se somrient, fins i tot quan potser no caldria. Insisteix que no vol una Barcelona sense veïns ni ciutadans i afegeix que, a més a més, els turistes tampoc la voldrien. L’afirmació m’inquieta perquè al final de moltes frases Colau acostuma a afegir-hi un “¿no?” interrogador que desconcerta. En l’àmbit domèstic no deu ser fàcil interpretar els que s’expressen així (“Passa’m la sal, ¿no?”). Colau també denuncia el tancament de fronteres als refugiats i afirma que sent ràbia, impotència i vergonya de ser europea.
El simbolisme èpic del teatre i del cinema potser és massa grandiloqüent per la realitat política catalana. El curiós incident (no sé si a mitjanit) de l’enregistrament en què David Bonvehí enumera les possibilitats de bricolatge electoral a la Catalunya postreferèndum ha provocat escarafalls mediàtics inversament proporcionals a la substància de l’anècdota. El postureig del PDECat (si a La Vanguardia en diem PDECat però a la web del partit diuen PDeCAT, ¿qui té raó?) subratlla una solemne indignació mentre que a ERC han de mossegar-se les galtes per dins per no riure ni perdre l’aparença de seriositat que, a l’ombra de les enquestes, tant els afavoreix interpretar. ¿Qui va gravar David Bonvehí? Elemental, estimat Watson: Fuente Ovejuna o Espàrtac, ¿no?
L’alcaldessa Colau manté l’estratègia d’explicar-se somrient