Cuba i Espanya: naturalitat
L’ÚLTIM president de govern d’Espanya que va fer una visita de caràcter bilateral a Cuba va ser Felipe González... l’any 1986. Ni més ni menys que fa 31 anys, un termini desproporcionat i impropi de dos estats que, més enllà de les seves diferències polítiques, tenen un patrimoni comú i uns vincles afectius força singulars.
La visita a Espanya del canceller cubà, Bruno Rodríguez, ha acabat amb una invitació oficial de Raúl Castro al rei Felip VI i al president del Govern, Mariano Rajoy, perquè visitin l’illa de Cuba abans que acabi el mandat del líder comunista, el febrer del 2018, encara que ateses les peculiaritats del sistema no hi ha risc que perdi els càrrecs. Tant al palau de la Zarzuela com a la Moncloa, la invitació ha estat acollida molt positivament, cosa que fa preveure que bé conjuntament, bé per separat, les màximes autoritats d’Espanya trepitjaran Cuba aquest 2017, al marge de cimeres iberoamericanes o de fets extraordinaris.
L’Havana i Madrid estan d’acord en tancar l’hostilitat creada per la iniciativa del president Aznar perquè la Unió Europea adoptés l’anomenada Posició Comuna, aprovada el 1996. Aquella política tenia la seva lògica –condicionar l’ajuda i intercanvis europeus als avenços en qüestió de drets humans a l’illa–, però va provocar la previsible reacció irada i ultranacionalista de Fidel Castro, un líder a qui no van importar tant les privacions que suposava per al seu poble l’enfrontament amb els Estats Units com hissar la bandera de l’orgull, la sobirania... i l’aïllament (és significatiu que l’Havana no volgués aprofundir les relacions amb la Xina després de l’enderrocament de la Unió Soviètica, malgrat les penúries causades pel final de l’ajuda russa i tot per la por del contagi del comunisme reformista de Deng Xiaoping). Per a Fidel Castro, l’exitosa iniciativa espanyola al si de la UE representava una traïció especialment dolorosa tenint en compte els llaços històrics i afectius, encara que tampoc les relacions amb el govern socialista de Felipe González no van ser tan idíl·liques com semblava al principi. El mateix Fidel Castro va arribar a participar en algunes manifestacions espontànies davant les seus diplomàtiques d’Espanya a l’illa.
El Govern de Mariano Rajoy ha donat per superada la Posició Comuna de José María Aznar i ha estat un dels motors de l’acord de cooperació firmat per Cuba i la UE el desembre passat, pendent ara de ser ratificat pels parlaments dels estats membres. Espanya tracta de ser el primer país europeu a rubricar el text i tot apunta a una nova era en les relacions bilaterals.
És significatiu que Espanya mantingués plenes relacions diplomàtiques durant el franquisme amb la Cuba castrista, una dictadura comunista, i que amb els governs democràtics no hagi trobat la manera de mantenir unes relacions estables que no s’haurien de basar en motius de política interior. Aquest error en la política exterior té un consol: per als espanyols, tot el que s’esdevé a Cuba és percebut com una cosa pròpia i familiar. Prop de 140.000 espanyols viuen a l’illa –majoritàriament cubans nacionalitzats– i hi ha un corrent genuí d’afecte, que no existeix amb altres estats llatinoamericans.
Seria un despropòsit que Espanya i Cuba no es beneficiessin de la nova conjuntura oberta després de l’establiment de relacions entre els EUA i Cuba i la transició pendent del castrisme.