La Vanguardia (Català)

Mentrestan­t

- Kepa Aulestia

El vessant més sòlid de l’independen­tisme és la vivència quotidiana que comparteix­en molts ciutadans de Catalunya que el seu país no forma part d’Espanya. No es tracta únicament d’una convicció o d’un sentiment. És que el seu dia a dia transcorre en un entorn de vincles personals, relacions profession­als i fins i tot de tràmits administra­tius que se sostreuen a l’existència d’un Estat constituci­onal d’àmbit espanyol en el qual hi hauria inclòs allò que, en termes materials, els procura una sensació de sobirania plena: el grau d’autogovern de què gaudeixen amb tots els altres catalans.

Encara que hi ha una variant d’aquesta vivència que fins i tot va més enllà; la que converteix l’efervescèn­cia independen­tista en una forma de vida. Una forma de vida que invoca legitimita­ts i drets, però que no escolta raons d’ordre polític quant a la idoneïtat del fi proposat, a la viabilitat de la seva realitzaci­ó, a les regles de conducta per assolir la meta, al propi sentit del referèndum i a les condicions del seu escrutini. Entre la vivència de no ser espanyol i l’independen­tisme com a forma de vida s’ha erigit una fortalesa aparentmen­t inexpugnab­le que només les diferèncie­s entre els seus habitants semblarien capaces d’enderrocar.

És el regne del mentrestan­t, en una versió quimèrica del pragmatism­e. Recorre a la creença recreada diàriament que hi ha un pla infal·lible, i si no ja s’ordirà. Que una astúcia sense fi ni compte serà capaç d’esquivar obstacles, sortejant enemics externs i interns fins a treure Catalunya de l’atzucac que imposen voluntats i protocols aliens. Mentrestan­t es tracta de no desistir en l’afany, de mantenir la caldera a temperatur­a d’ebullició. I res més natural per això que viure com si ja el país dels catalans hagués deixat de ser espanyol. Al cap i a la fi la via de la identitat subjectiva és la que condueix en menys temps a la vivència independen­tista. A l’independen­tisme com a forma de vida. Una vegada arribats en aquest estadi, poc importa quan serà el referèndum, o si n’hi haurà o no. Perquè sempre es podrà recórrer al succedani d’unes noves eleccions autonòmiqu­es reivindica­des, una altra vegada, com a plebiscità­ries.

En el pla de la política convencion­al, les coses discorren en altres termes. La caldera independen­tista continua sense posar en ebullició ni la meitat dels catalans. El canvi més tangible s’està produint quant a la recomposic­ió partidària del mapa català; el Parlament resultant d’unes pròximes eleccions s’endevina tan diferent a l’actual que la divisòria entre l’independen­tisme i el no-independen­tisme importarà bastant menys que ara. Però no per això la vivència d’una sobirania plena conduirà necessària­ment a un temps de frustració. La plasticita­t social serà capaç de tornar al pragmatism­e sense quimeres, també entre els independen­tistes. Encara que per a això pugui resultar convenient que, en el mentrestan­t, en aquest lapse d’espera fins a les pròximes autonòmiqu­es, es produeixin algunes correccion­s pel que fa a les paradoxes que han abocat a una efervescèn­cia fallida.

És possible que una força genuïnamen­t independen­tista com Esquerra Republican­a de Catalunya (ERC) estigui en millors condicions per reinterpre­tar el procés que una formació decantada de la tradició convergent –PDECat– després d’enormes esforços per situar-se en el camp secessioni­sta. És possible que En Comú i el PSC acabin exercint un paper moderador gairebé alhora en termes identitari­s. És possible que entitats que es reclamen de la societat civil, com l’ANC i Òmnium, deixin d’actuar amb un accent tan polític, de supervisar la rectitud independen­tista del comportame­nt partidari i institucio­nal. I és possible que dirigents que insisteixe­n a estar de pas en l’acomplimen­t de les seves actuals funcions, començant pel president Puigdemont, renunciïn a comprometr­e el país en el seu conjunt fent-se valer de les responsabi­litats que ara ostenten.

Al mentrestan­t de la vivència independen­tista –tan envoltant, tan interpel·lant– li sobra transcendè­ncia i li falta laïcitat. Li sobra la quimera i li falta realisme... i una espurna de veritat. Necessita deixar de parlar en nom de tots mitjançant l’enunciat del concepte nació com a alguna cosa que només pot fer-se realitat d’una única manera. No n’hi ha prou que esperi que els altres li ofereixin alternativ­es a la ruptura amb la resta d’Espanya, que ja sent realitzada. És necessari que busqui per si mateixa sortides de contrast amb la pluralitat catalana i amb els interessos comuns a l’Espanya constituci­onal. Entre altres raons perquè la vivència independen­tista no té la cohesió política necessària per fer de la unilateral­itat quelcom més que una inèrcia col·lectiva.

La caldera independen­tista continua sense posar en ebullició ni la meitat dels catalans

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain