Mentrestant

El vessant més sòlid de l’independentisme és la vivència quotidiana que comparteixen molts ciutadans de Catalunya que el seu país no forma part d’Espanya. No es tracta únicament d’una convicció o d’un sentiment. És que el seu dia a dia transcorre en un entorn de vincles personals, relacions professionals i fins i tot de tràmits administratius que se sostreuen a l’existència d’un Estat constitucional d’àmbit espanyol en el qual hi hauria inclòs allò que, en termes materials, els procura una sensació de sobirania plena: el grau d’autogovern de què gaudeixen amb tots els altres catalans.

Encara que hi ha una variant d’aquesta vivència que fins i tot va més enllà; la que converteix l’efervescència independentista en una forma de vida. Una forma de vida que invoca legitimitats i drets, però que no escolta raons d’ordre polític quant a la idoneïtat del fi proposat, a la viabilitat de la seva realització, a les regles de conducta per assolir la meta, al propi sentit del referèndum i a les condicions del seu escrutini. Entre la vivència de no ser espanyol i l’independentisme com a forma de vida s’ha erigit una fortalesa aparentment inexpugnable que només les diferències entre els seus habitants semblarien capaces d’enderrocar.

És el regne del mentrestant, en una versió quimèrica del pragmatisme. Recorre a la creença recreada diàriament que hi ha un pla infal·lible, i si no ja s’ordirà. Que una astúcia sense fi ni compte serà capaç d’esquivar obstacles, sortejant enemics externs i interns fins a treure Catalunya de l’atzucac que imposen voluntats i protocols aliens. Mentrestant es tracta de no desistir en l’afany, de mantenir la caldera a temperatura d’ebullició. I res més natural per això que viure com si ja el país dels catalans hagués deixat de ser espanyol. Al cap i a la fi la via de la identitat subjectiva és la que condueix en menys temps a la vivència independentista. A l’independentisme com a forma de vida. Una vegada arribats en aquest estadi, poc importa quan serà el referèndum, o si n’hi haurà o no. Perquè sempre es podrà recórrer al succedani d’unes noves eleccions autonòmiques reivindicades, una altra vegada, com a plebiscitàries.

En el pla de la política convencional, les coses discorren en altres termes. La caldera independentista continua sense posar en ebullició ni la meitat dels catalans. El canvi més tangible s’està produint quant a la recomposició partidària del mapa català; el Parlament resultant d’unes pròximes eleccions s’endevina tan diferent a l’actual que la divisòria entre l’independentisme i el no-independentisme importarà bastant menys que ara. Però no per això la vivència d’una sobirania plena conduirà necessàriament a un temps de frustració. La plasticitat social serà capaç de tornar al pragmatisme sense quimeres, també entre els independentistes. Encara que per a això pugui resultar convenient que, en el mentrestant, en aquest lapse d’espera fins a les pròximes autonòmiques, es produeixin algunes correccions pel que fa a les paradoxes que han abocat a una efervescència fallida.

És possible que una força genuïnament independentista com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) estigui en millors condicions per reinterpretar el procés que una formació decantada de la tradició convergent –PDECat– després d’enormes esforços per situar-se en el camp secessionista. És possible que En Comú i el PSC acabin exercint un paper moderador gairebé alhora en termes identitaris. És possible que entitats que es reclamen de la societat civil, com l’ANC i Òmnium, deixin d’actuar amb un accent tan polític, de supervisar la rectitud independentista del comportament partidari i institucional. I és possible que dirigents que insisteixen a estar de pas en l’acompliment de les seves actuals funcions, començant pel president Puigdemont, renunciïn a comprometre el país en el seu conjunt fent-se valer de les responsabilitats que ara ostenten.

Al mentrestant de la vivència independentista –tan envoltant, tan interpel·lant– li sobra transcendència i li falta laïcitat. Li sobra la quimera i li falta realisme... i una espurna de veritat. Necessita deixar de parlar en nom de tots mitjançant l’enunciat del concepte nació com a alguna cosa que només pot fer-se realitat d’una única manera. No n’hi ha prou que esperi que els altres li ofereixin alternatives a la ruptura amb la resta d’Espanya, que ja sent realitzada. És necessari que busqui per si mateixa sortides de contrast amb la pluralitat catalana i amb els interessos comuns a l’Espanya constitucional. Entre altres raons perquè la vivència independentista no té la cohesió política necessària per fer de la unilateralitat quelcom més que una inèrcia col·lectiva.

La caldera independentista continua sense posar en ebullició ni la meitat dels catalans