Males notícies
ATurquia, Erdogan guanya un referèndum per la mínima amb indicis de moltes irregularitats. Un país dividit, en el qual les tres grans capitals s’han manifestat contràries a la reforma proposada per Erdogan per tal d’establir-se en el poder més absolut. De Turquia no arriben, doncs, bones notícies.
Als Estats Units, Donald Trump pretén reconciliar-se amb els nord-americans i amb els seus socis europeus llençant bombes i més bombes. L’home que predicava l’aïllacionisme s’està redescobrint com el més agressivament intervencionista. Un altre cop, una societat dividida viu inquieta la deriva populista d’un president que arracona la ideologia per abraçar el que sigui que li doni més poder. No importa el “què fer”, sinó “poder-ho fer”. Si es fa vol dir que es mana, i això –i només això– és el que es pretén.
A França, d’aquí a pocs dies la primera volta de les eleccions presidencials definirà dos candidats sense majoria política clara, però que es confronten per imposar la seva ambició personal. Es tracta de provocar la divisió en la societat francesa per així justificar lideratges personals carregats de populisme i d’oportunisme. Per Marine Le Pen, la divisió social és la seva esperança; treballa per aprofundir-la, per confrontar els francesos i, amb això, ella hi guanya. França, no; ella, sí.
I Macron, sense partit ni cap mena de base definida, presenta la divisió com el risc que cal superar, però sense oferir ni proposar cap altra cosa que no sigui la seva pròpia i exclusiva ambició; necessita de la divisió per liderar la unitat al voltant de la seva persona. I Mélenchon, des d’una vessant més ideològica –al menys aparentment– crida a un vot irritat que necessita també de la divisió i de la confrontació. Invita a votar “en contra” amb una oferta carregada d’escenografia que, molt sovint, recupera un estil gaullista sorprenent. I, finalment, Fillon troba en la divisió confrontada l’explicació que necessita per justificar les seves desgràcies. Tots, tots els candidats, volen, necessiten i s’aprofiten de la divisió entre dos grans blocs socials.
Males notícies. Ho són per aquells països, però ho són també per a tots nosaltres, europeus o no, però per als europeus especialment. No és bo que els programes desapareguin; ni va bé que les ideologies s’esmicolin al servei de la demagògia i del populisme. No és bo acostumar-se a conviure en el desig de confrontar més enllà de la vocació per construir. La política, quan abandona l’objectiu d’integrar voluntats diverses en un projecte col·lectiu, esdevé un perill que sempre acaba malament.
Curiosament, quan la situació econòmica i social requeriria de grans acords, de majories socials amples i d’un gust per la transversalitat, la reacció política va en la línia absolutament contrària. Es busca la radicalitat sense valorar els abismes que es poden obrir entre els uns i els altres; no importa, el que es pretén és aconseguir un poder al servei dels objectius més propers encara que no siguin compartits per àmplies majories. Aquesta és una estratègia coneguda pels drames que ha provocat. Turquia ho patirà, els EUA ja ho noten, França es mou en la perplexitat paralitzadora i regressiva.
Són males notícies i, sobretot, mals exemples. És necessari seguir-los per descobrir-ne el cost? Esperem que no sigui així. Però, de moment, males notícies.
No es bo que els programes desapareguin; ni va bé que les ideologies s’esmicolin al servei de la demagògia i del populisme