El cor marca el pas
L’avís d’un cardiòleg del risc de córrer sense control qüestiona les pràctiques al límit
Segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives del 2016 –publicat pel Consell Superior d’Esports–, córrer és el segon esport més practicat pels que fan alguna activitat física cada setmana. Al davant, només la gimnàstica; al darrere, el ciclisme i la natació. El 2010 la cursa a peu ocupava el cinquè lloc entre els esports més practicats pels espanyols. Tampoc no cal recórrer a les estadístiques per adonar-se de l’auge del running, amb la quantitat de gent que es veu corrent pels carrers i pel nombre –unes 3.500– de curses populars que s’organitzen a Espanya cada any.
En aquest context, el 5 d’abril Josep Brugada, cardiòleg de l’hospital Clínic i de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i especialista en l’estudi de la mort sobtada, va fer unes declaracions (vegeu requadre) –abans d’inaugurar el III congrés d’estudiants de medicina de la Universitat d’Oviedo– en què alertava de l’elevat nombre de morts que la moda del running estava provocant.
Les declaracions del doctor Brugada van fer que Miquel Pucurull, veterà corredor de fons, enviés una carta a La Vanguardia, perquè va considerar que les paraules de Brugada eren alarmistes i no contribuïen a fomentar que la població fes esport.
Segons el registre nacional de mort sobtada en l’esport, cada any hi ha entre 150 i 200 morts per aquesta causa entre esportistes d’elit i aficionats. Segurament són poques, si es té en compte que la gent que practica esport a Espanya –com a mínim una vegada a la setmana– ha passat del 37% el 2010 al 47,6% el 2016. Però potser són moltes si tenim en compte que els que practiquen alguna activitat física de manera regular són, en principi, persones que gaudeixen de bona salut.
Pel doctor Brugada, és evident que hi ha hagut un increment notable dels casos de mort sobtada entre els corredors –que ell quantifica en uns 100 cada any– no només entre els que participen en curses, sinó també entre els que corren sense més ni més.
Per contra, per Miquel Pucurull les xifres de morts en proves de fons –que detalla a la seva carta– desmentirien el doctor. A més a més, recorda que un estudi, el 2012, de l’Escola de Medicina de Harvard, va analitzar curses en què van participar onze milions de persones als Estats Units entre el 2000 i el 2010, i va detectar que només un de cada 111.000 homes i una de cada 625.000 dones van tenir una aturada cardíaca.
Però Brugada diu que en 15 anys les condicions i el perfil de les persones que corren per afició ha canviat molt. A parer seu, “abans la gent corria a un altre ritme, s’ho prenia amb més calma, mentre que ara corren per guanyar o per rebaixar els seus temps, i s’autoexigeixen fins a nivells que no tothom pot suportar”.
D’altra banda, el cardiòleg creu que hi ha “autèntics drogoaddictes de l’esport”, persones que fan un drama si un metge els diu que no poden sortir a córrer. “Són persones que han fet poc exercici al llarg de la vida i que, quan descobreixen el running, se senten bé, es plantegen reptes que van superant i no volen sentir res més”. A més a més, són reticents a fer-se revisions mèdiques “per pànic que el metge els digui que no poden córrer, i als 50 anys comencen a tenir problemes d’arrítmia i no entenen per què, ja que fan esport i haurien d’estar sans”, diu el cardiòleg Josep Brugada.
I és que no només és un problema de forma física, sinó que “l’esport de resistència provoca problemes greus de salut en gent que té determinats condicionants genètics i que poden desembocar en una mort sobtada si porten el cor al límit”, diu Brugada. El problema, concretament, es diu miocàrdia hipertròfica, “que es distingeix molt subtilment d’un cor d’atleta”, explica el doctor Brugada. “En tots dos casos s’observa un cor inflat, però, mentre que en un cas és gràcies a l’exercici, en l’altre es tracta d’un problema genètic. Quan ho detectem, demanem al pacient que deixi de practicar esport tres mesos. Si després d’aquest temps el cor continua igual, aleshores és miocàrdia hi-
pertròfica, molt perillosa si es porta el cor al límit”, diu Brugada.
Per la seva part, la doctora María Sanz, cardiòloga del grup de cardiologia esportiva de l’hospital Clínic, diu que “l’esport pot actuar com a disparador en els casos en què hi ha un problema de cor, no només en pacients amb una determinada càrrega genètica, sinó també en pacients amb hipertensió o fumadors”. Sanz destaca que sí que s’ha detectat, en corredors amb càrregues altes –entre vuit i deu hores setmanals d’esforç de resistència–, un petit aug- ment dels casos de fibril·lació auricular.
Josep Brugada entén, com li passa a Miquel Pucurull, que es tracta d’una situació molt complicada d’explicar, i fins i tot políticament incorrecta, perquè, com diu Pucurull, sembla que es pretengui anar en contra que la gent faci esport, i res més lluny de la realitat. “És evident que l’esport, ben fet, és bo per a la salut i cardiosaludable”, explica Brugada. En aquest sentit, Miquel Pucurull recorda que “el Departament de Salut de la Generalitat xifra en 3.000 les morts anuals que causa el sedentarisme a Catalunya”.
L’únic problema de fer esport apareix quan no es prenen les precaucions degudes, que, a parer de Brugada, passen perquè “els que pensin fer distàncies llargues cada any es facin un electrocardiograma, un ecocardiograma i una prova d’esforç. Si només se surt a córrer per estar en forma, es poden fer aquestes mateixes proves cada dos anys”.
CENT A L’ANY El doctor Brugada reobre el debat parlant d’un augment de morts sobtades
La conclusió és que, per no córrer riscos, tots els que practiquen esport de manera regular s’haurien de sotmetre a un examen cardiovascular complet. A més a més, en el cas de persones que fa temps que no es posen les sabatilles d’esport “la clau és fer una inclusió progressiva de l’activitat física”, diu la doctora Sanz. “En aquests casos –diu el doctor Brugada– ha de ser el metge el que vagi prescrivint un entrenament progressiu, que hauria de començar al gimnàs per fer un treball cardiovascular progressiu”.