El més veterà
Miquel Pucurull té 78 anys i ha acabat 45 maratons al llarg d’una vida que no concep sense sortir a córrer
Miquel Pucurull Fontova va néixer a Barcelona el 3 de desembre del 1938 quan es disparaven les últimes bales de la Guerra Civil. Va ser el fill petit d’un conductor de tramvies i d’una portera de l’Eixample. L’humilitat dels recursos familiars va fer que només pogués anar a l’escola fins als 14 anys. Després va aprendre l’ofici de sastre, però, quan va tornar del servei militar, va canviar les tisores per la mecànica. Va entrar com a controlador estadístic en una fàbrica de màquines d’escriure. Guanyava poc –ja estava casat–, i a mitjans dels anys seixanta va començar a fer de venedor de màquines d’oficina. L’any 1966 va entrar a treballar a una companyia de multicopistes, fotocopiadores i impressores on va estar 38 anys, fins que es va jubilar, el 2004, amb 65 anys. Pel camí, dues filles i quatre nets.
Quan era jove jugava a bàsquet. Ara és corredor de fons. Ell puntualitza que és “corredor popular de fons”, però després de 45 maratons completades des que va començar a córrer –per perdre pes–, quan tenia 40 anys, i moltes mitges maratons i curses de distàncies diverses –diu que ha corregut en més de 600 curses–, Pucurull és la imatge més allunyada del runner pixapins que es pot imaginar. Es va aconseguir aprimar, i des d’aleshores no ha deixat de córrer, només quan ha estat lesionat –“Per sort, molt poques vegades”, diu– o malalt. Assegura que en 38 anys només s’ha estat un dia al llit, per una grip, fa més de vint anys.
“Abans intentava millorar les meves marques, però ara corro per allunyar els problemes inherents a l’edat. Em va molt bé en tots els aspectes, els físics i els anímics”, explica Pucurull. Al final ha aconseguit arrossegar cap a l’asfalt diversos membres de la família. La seva dona, Felicitat Caldentey, de 76 anys, ha corregut sis maratons, i la seva filla gran, Elisenda, va ser des de l’any 1989 fins a l’any 1991 campiona de Catalunya de marató de manera consecutiva, una de les millors maratonianes d’Espanya de la seva època (va estar a la selecció espanyola), i guanyadora de la marató de Barcelona del 1990.
Home inquiet i de conversa lú- cida, també s’ha hagut d’enfrontar al temut mur de què parlen els corredors. Una vegada jubilat, va fer un curs d’accés a la universitat, i als 66 es va matricular a Sociologia. Va cursar els quatre anys, tot i que no es va llicenciar. Per culpa de l’estrès, va tenir un greu lapsus de memòria després d’un examen i va decidir anar a les classes, però no examinar-se. Participa en programes radiofònics –entre els quals Ultraesports, que emet RAC1–, escriu articles i envia cartes als diaris com la que va rebre La Vanguardia per defensar les bondats del running. A més a més, com que practica “un esport d’alta intensitat a una edat avançada”, de vegades el conviden a “participar en xerrades i taules rodones” per explicar la seva experiència. Pucurull és molt actiu a les xarxes socials i manté un grapat de blogs, tots dedicats al món de la sabatilla i l’asfalt.
Quan es va suprimir la marató de Barcelona, el 2005, ell va encapçalar una plataforma ciutadana perquè la prova es reprengués l’any següent. Això li va valer pertànyer al comitè promotor de la prova, amb veu però sense vot, durant deu anys.
Els últims tres anys ha fet una acció solidària a la marató de Barcelona que es diu “Corre la marató de BCN amb mi, pels nens diabètics” per ajudar la investigació que es fa a l’hospital Sant Joan de Déu sobre la diabetis infantil. Miquel Pucurull ha escrit un llibre, Mai és tard, sobre les seves vivències corrent. “No sé si ho aconsegueixo, però intento estimular que tothom, especialment la gent d’una certa edat, faci algun tipus d’exercici”, explica l’autor. Els drets del llibre també estan destinats a l’hospital de Sant Joan de Déu per ajudar en la investigació de la diabetis infantil.
De jove va jugar a bàsquet, va començar a córrer amb 40 anys i ja suma més de 600 curses de fons