El príncep Enric parla del trauma que li va suposar la mort de la seva mare
El príncep parla per primer cop del gran impacte que va tenir per a ell la mort de la seva mare
Fins ara parlar de depressió i problemes psicològics en les altes esferes de la família reial britànica era tabú. Però el príncep Enric l’ha trencat de cop i volta, parlant per primera vegada del trauma de la mort de la seva mare ja fa gairebé vint anys, de la seva reacció d’intentar comportar-se com si no hagués passat res i del preu que això va tenir en la seva salut mental.
Ansietat, negació de la realitat i agressivitat han estat les tres principals manifestacions de la depressió d’Enric, que als 32 anys es reconeix “finalment en condicions de començar una família”.
Després de les relacions trencades amb Chelsy Davy i Cressida Bonas, fa nou mesos que surt amb l’actriu nord-americana Meghan Markle, que ja ha presentat al seu pare, Carles, a la seva madrastra, Camilla, i a la seva àvia, la reina Elisbet, i ha obtingut el vistiplau de tots plegats per a una noia que segons les aparences té un efecte balsàmic el seu explosiu caràcter.
El príncep, en una entrevista concedida al Daily Telegraph, reconeix que ha anat “unes quantes vegades al psicòleg” i també explica l’efecte positiu que ha tingut per a ell. I atribueix el crèdit al seu germà gran, Guillem, “per haver insistit que no era ni saludable ni normal pretendre ignorar la mort de la meva mare i continuar vivint a totes com si no hagués passat res, en comptes d’afrontar i analitzar el problema”.
“Durant molt de temps, fins ben entrat a la vintena, em creia que pensar en el tràgic accident
de París i donar-hi voltes només serviria per posar-me trist, de manera que vaig adoptar la tàctica de l’estruç i vaig amagar el cap sota l’ala, em vaig dedicar a divertir-me i a viure la vida al màxim”, explica en aquestes declaracions. “Només fa relativament poc, tres o quatre anys, vaig començar a tenir converses sobre això, i a donar curs a les emocions i el dolor que havia tingut reprimit durant gairebé dues dècades”, afegeix.
Enric explica que el detonador va ser alguna vegada que va estar a punt de clavar un cop de puny a algú (potser un fotògraf?), i arran d’allò va decidir reconsiderar el seu estat psicològic i va començar a boxejar per canalitzar l’agressivitat.
El príncep nega taxativament les especulacions que el seu canvi
Durant gairebé vint anys va ignorar els seus problemes emocionals i això el va tornar ansiós i agressiu amb els altres
d’actitud estigui relacionat amb la seva experiència a l’Afganistan com a oficial de l’exèrcit. “Per sort –diu– no he estat dels que pateixen la terrible experiència de veure com una bomba destrossa el seu company, i d’haver de fer-li un torniquet perquè no es dessagni”.
“Perdre la meva mare quan tenia dotze anys em va afectar profundament no només en la vida personal sinó també en la feina, i diverses vegades he estat a punt d’ensorrar-me totalment”, assenyala en la càndida entrevista. “Ara que puc abocar la pena i els sentiments en altres persones, la veritat és que em sento molt millor i molt més fort. Callar i guardar-se les coses a dins no serveix de res, és contraproduent”.
El príncep Enric, dit tot això, reconeix que se sent privilegiat per la vida que porta, la feina que té, la sensació de seguretat i de no haver de preocupar-se pels diners i per tenir un sostre. I s’ofereix a ajudar els qui, com ell, han estat víctimes d’experiències traumàtiques que es resisteixen a afrontar.