Tenir temps per jugar
Tot i la rigidesa matemàtica del rellotge, el temps pot ser com un xiclet que s’estira i s’arronsa. Fa cinquanta anys, quan jo en tenia deu, quan sortia de l’escola anava a la biblioteca a fer els deures escolars, llegir llibres de Verne o devorar les aventures de Tintín. Després estudiava solfeig a l’Escola de Música de Vic, i abans de sopar encara em quedava temps per vagarejar una estona pel carrer, aleshores amb molt poc trànsit. Allà, a més d’empaitar una pilota (tots volíem emular el gran Kubala), jugàvem a bales i corríem en patins de rodes, fugint de l’escomesa dels guàrdies.
Avui, com que les ciutats són fetes a la mesura dels cotxes –i no a la dels ciutadans–, és difícil que els nens puguin jugar al carrer. Els únics llocs aptes per córrer, saltar, circular amb bicicleta o xutar una pilota són els parcs públics. Precisament, molt a prop de casa hi ha un espaiós parc on porto la canalla quan fa bon temps. L’indret, molt agradable i ben cuidat, habitualment sol ser freqüentat per fills d’immigrants (a Vic una quarta part de la població és estrangera). Alguna vegada hi he trobat vigatans “de tota la vida” que es queixen d’una suposada invasió de nens magrebins que –segons ells– no deixen jugar els nens autòctons. Aquest sentiment de discriminació envers la quitxalla del
Els únics llocs aptes per córrer, saltar o xutar una pilota són els parcs públics
país, tot i no ser compartit per tothom, és bastant habitual.
Tanmateix, cal reconèixer que bona part dels fills dels autòctons no van a jugar al parc perquè quan surten de l’escola fan altres activitats. En Joan, per exemple, entre dos quarts de sis i les set aprèn a tocar el violí, i després se’n va al gimnàs. A la mateixa hora, la Meritxell estudia anglès, en Manel va a entrenament de bàsquet per preparar el partit del dissabte, i en Jaume s’entrena amb un equip de futbol; la Lídia va a classe de taekwondo, la Rita perfecciona el seu domini de la informàtica, i en Nil (que a l’escola no és gaire aplicat) fa els deures amb un professor particular; la Margarida i la seva germana Isabel no estudien res, però juguen a infermeres a les rehabilitades golfes de casa seva; en Ramonet i el seu germà Cinto xalen com bojos amb els cotxes de l’Scalextric. Cap d’ells no té temps per anar a jugar al parc.
Mentrestant, els nens magrebins Mohamed, Tahar, Iussuf i Fatima s’entretenen al parc perquè les seves famílies no poden pagar activitats extraescolars. Igual que els indis Narpat i Gopal, els senegalesos Ibrahima i Mamadú, els ghanesos Babar i la Dara, els romanesos Andrei i Cornel, els sud-americans Jorge i Daniela, o en Pau i la Clara, fills de catalans a l’atur. Estic convençut que, si volguessin, moltes famílies autòctones sense dificultats econòmiques notables podrien trobar una estona per portar la canalla a jugar al parc. Si la terra és de qui la treballa, el parc és de qui hi juga.