RCR: continuar el paisatge
Circumscrits originalment a l’àrea de Barcelona, els premis FAD d’arquitectura i interiorisme van ampliar el seu radi d’acció el 1987 per incloure tot el territori català. Aquell any, entre els seleccionats en la categoria d’interiorisme, hi havia un projecte anomenat “Interior d’ús comercial en un entorn industrial”. Situat a Olot, el projecte portava la firma d’RCR, l’estudi de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta que, trenta anys després, acaba de rebre el prestigiós premi Pritzker d’arquitectura. Aquella va ser la primera d’una llarga llista de distincions amb què, al llarg dels anys, el FAD ha reconegut la feina d’RCR. Carme Pigem encara ho recorda: “Va ser just després d’acabar la carrera i d’instal·lar el nostre despatx a Olot. Encara que al final no vam guanyar, el simple fet d’haver estat seleccionats va suposar una alegria immensa. La distinció va arribar en un moment decisiu per a nosaltres perquè acabàvem de tornar a casa i teníem moltes ganes de començar a treballar des d’allà. Va ser molt important”. La idea de “treballar des de casa” i la vinculació amb un territori tan particular com el de la Garrotxa és un dels aspectes que s’acostumen a destacar d’RCR. Encara que Pigem adverteix que qualsevol lloc exerceix una influència o una altra, reconeix la importància d’un entorn natural, ric i potent, del qual no deixen d’aprendre i també la possibilitat de treballar en proximitat amb artesans i industrials que confien diversos aspectes dels seus projectes.
Encara que els tres membres d’RCR sempre han preferit evitar l’ús d’etiquetes, la seva és una pràctica profundament vinculada a tot allò relacionat amb els fenòmens i l’experiència; una comprensió de l’arquitectura en la qual la mirada està necessàriament descentrada i el que es construeix deixa de ser simplement un objecte destinat a l’ull. El valor d’allò que és sonor, tàctil i, en definitiva, sensorial en el seu conjunt és una de les característiques més importants d’una arquitectura que, des dels seus inicis, va estar molt influïda per les obres d’escultors i artistes de diverses disciplines. El jurat del premi Pritzker la descriu en la seva acta com una arquitectura “emotiva” i destaca el seu compromís “amb el lloc i la seva narrativa”. També subratllava la manera en què les obres d’RCR són capaces “d’harmonitzar la materialitat amb la transparència i l’exterior amb l’interior”. Pigem descriu aquesta manera de treballar com un procés basat en l’escolta i la comprensió de “l’alfabet propi” de cada lloc. La importància d’aquesta continuïtat entre allò construït i allò natural torna a aparèixer quan li preguntem a Pigem sobre Barcelona i, en general, sobre els reptes que en aquests moments afronta la ciutat contemporània. Per respondre, Carme Pigem (la ce a RCR) recupera una frase que ella i els seus socis van encunyar ja fa uns quants anys: “La ciutat comença allà on continua el paisatge”.