L’autor de ‘Veo veo’
El tuit de condolença, en què es lamenta la mort d’Eduardo Rodrigo, que la Societat General d’Autors va penjar ahir al migdia qualifica Rodrigo, de manera molt encertada, de “polifacètic”. Perquè, si hi havia alguna cosa que caracteritzés el músic argentí, mort ahir a Madrid als 73 anys per una fallida respiratòria derivada d’una malaltia pulmonar greu i conegut principalment per haver estat casat amb Teresa Rabal i haver composat algunes celebèrrimes cançons per a nens (Veo veo, De oca a oca, Me pongo de pie i Palmitas con palmitas), era la versatilitat professional.
De fet, i abans que es donés a conèixer en aquella doble condició (o múltiple, si s’hi afegeix la del món del circ, l’univers de la televisió i la família dels Rabal), Rodrigo va protagonitzar una sòlida carrera com a cantautor, malgrat que abans, als 14 anys, ja havia començat a escriure cançons i poemes. Una singladura professional primer a la ciutat argentina de províncies de San Juan i després a l’agitat camí de la cançó protesta llatinoamericana, d’on van sorgir alguns títols de ressò i impacte indubtables en el decenni dels seixanta com Collar de caracolas, Luna playera i Pedrito. El 1970 va fer la seva primera gira europea, que també va recalar a Espanya, on va gravar el seu poema Los ojos de Charly, premiat a l’Institut de Cultura Hispànica; un any després va rebre el premi de la Crítica del Festival d’Almeria, i el 1972 el seu nom va començar a transcendir lleument en l’escena local, quan va guanyar el primer premi del Festival de Benidorm amb la cançó A María yo encontré.
Amb aquests antecedents va ser gairebé lògic que el 1973 Rodrigo (fill de pare espanyol i mare argentina) decidís instal·lar-se a Espanya, just abans de l’arribada de la dictadura militar a la seva terra natal. Els anys següents va anar consolidant el seu nom, la seva persona i la seva perícia compositora a Espanya com a músic de bandes sonores per a cinema i TVE, com a compositor per a altres i com a autor dels seus propis discos. fins que va conèixer Teresa Rabal. La parella es va casar el 1977, i un any després va començar a actuar com a duo artístic. I el 1980 ja havien descobert la fórmula: Teresa, en solitari, portava les formes de la cançó llatinoamericana al públic infantil, mentre que Eduardo Rodrigo escrivia per a ella. Així van passar deu anys d’èxit.
En el comunicat fet públic ahir per la mateixa Teresa Rabal –filla de l’actor Paco Rabal i de l’actriu Asunción Balaguer– es pot llegir: “Junts vam construir una carrera i una família que ens ha fet molt feliços durant aquests 44 anys. Va ser un pare excel·lent, el millor, un avi meravellós i un marit excepcional, que sempre recordarem amb un somriure, per la seva generositat i el seu sentit de l’humor, que el van acompanyar fins a l’últim moment. La vida amb ell sempre va ser un regal”.
Durant aquell decenni d’extraordinària acollida, en què aquells títols de cançons infantils van entrar a formar part d’una generació de nens espanyols, l’espectacle Una cigarra llamada Teresa, estrenat amb un èxit enorme el 1979, va suposar l’arrencada d’una densa carrera. Després d’aquella dècada d’esplendor, Eduardo Rodrigo va viure de la música per a la televisió, a més de la companyia de circ que havia fundat amb la seva esposa (batejada d’una manera no gaire original amb el nom d’El Circo de Teresa Rabal).
Casat amb Teresa Rabal el 1977, el músic també va escriure ‘De oca a oca’ i ‘Me pongo de pie’