Com es perd una guerra

No sé si encara es troba a les llibreries, però aquest any podria ser tan bo com qualsevol altre per regalar per Sant Jordi Cómo perder una guerra (y por qué). La estrategia de la derrota (Siglo XXI) de l’escriptor, columnista, dibuixant i micòleg israelià Shimon Tzabar. Tzabar (19262007) va escriure aquest llibre a Londres, on s’havia exiliat perquè es va oposar a l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est i els Alts del Golan després de la guerra dels Sis Dies del 1967. Però la idea va sorgir uns mesos abans del conflicte mentre l’autor feia el servei militar com a reservista. Aleshores Tzabar tenia molt de temps per llegir els diaris, escoltar la ràdio i reflexionar. Les notícies informaven dels combats aeris entre avions sirians i israelians. Una idea portava a l’altra. I es va acabar preguntant si perdre una guerra era sempre realment un desastre, com se sol dir i, fins i tot, pensar. Els primers casos que li van passar pel cap eren els d’Alemanya i el Japó, que semblaven desmentir-ho. Va decidir fundar una revista literària per publicar un article sobre aquesta qüestió, que va tenir un cert èxit. Un cop a Londres, va reprendre el tema i es va passar un any recercant les lliçons de la història a la biblioteca del British Museum. Tenia la intenció d’escriure un assaig satíric, i el va escriure. Però la lleugeresa de la sàtira no suspèn la llei de la gravetat i molts dels fets que explica cauen pel seu propi pes.

Com el títol ja convida a sospitar, Tzabar va concebre el llibre com un manual. Es podria pensar que, un cop copsada la idea que la derrota pot ser la millor sortida d’un conflicte, no és

Shimon Tzabar dedica un capítol del seu llibre al problema no gens menor de com recuperar-se d’una victòria accidental

necessari escriure un manual que ensenyi com sortir derrotat, perquè perdre una guerra és ben fàcil i només cal combatre d’una manera ineficaç. Però, com argumenta Tzabar mateix, el desig de perdre no garanteix una derrota. I no tan sols perquè, com ja va assenyalar Tucídides i recorda l’autor del llibre, “moltes empreses mal plantejades han tingut la sort d’aconseguir l’èxit perquè l’enemic ha demostrat un grau d’intel·ligència encara menor”. Mai no es pot descartar, per exemple, el cas de l’enemic que també prefereix perdre. I a vegades hi ha condicions objectives que dificulten la desfeta. Tzabar para molta atenció a aquestes condicions. I per això dedica un capítol a donar regles per desunir una societat unida i un altre a oferir una sèrie de normes per portar a terme una política exterior contraproduent.

Cómo perder una guerra (y por qué) és un manual exhaustiu que no deixa de banda cap contingència. Per això també s’ocupa dels problemes que poden quedar per resoldre un cop s’ha assolit l’objectiu. Un dels més pràctics és el que ofereix consells sobre com rendir-se. Però el de més abast es refereix a un problema no gens menor, el de com recuperar-se d’una victòria accidental, una possibilitat que, com bé saben alguns polítics catalans, es presenta com el pitjor malson quan s’han seguit tots els requisits necessaris per assolir una hecatombe gloriosa.