La Vanguardia (Català)

Els equips d’Erdogan

Un 75% dels turcs són seguidors de futbol, i els estadis s’han convertit en un dels pocs focus de resistènci­a al Govern islamista

-

Lliçó de filosofia de vida: si vols tenir una existència plàcida, sense sobresalts i amb les teves alegries els caps de setmana, et convé ser de l’equip del govern. Els àrbitres seran amics, els partits es guanyaran heroicamen­t a l’últim minut, els bancs finançaran tots els fitxatges que facin falta, els terrenys seran requalific­ats a conveniènc­ia i els advocats de l’Estat faran els ulls grossos a l’enginyeria fiscal de les teves estrelles mentre sobre els teus rivals cau tot el pes de la llei.

L’únic inconvenie­nt d’aquesta regla d’or és que només funciona en dictadures i règims autoritari­s, o que encara conserven els tics d’un passat no tan llunyà. A Alemanya no serveix de res ser de l’equip d’Angela Merkel o a Anglaterra del de Theresa May (si és que els interessa el futbol), però a Espanya tenir els mateixos colors que Mariano Rajoy (i abans el caudillo) és un valor afegit. I a Turquia, tal com van les coses, convé estar del costat d’Erdogan, que a més va ser futbolista semiprofes­sional.

El problema és que el president turc, que acaba de guanyar un referèndum per ampliar encara més els seus poders i fer i desfer a la seva, no es conforma amb un equip. Vol que tots els equips siguin seus, i que als estadis no se sentin càntics antigovern­amentals, ni es vegin samarretes de protesta ni pancartes que denunciïn el seu autoritari­sme.

Després d’una campanya de repressió, purgues i milers de detencions, amb el pretext de l’intent de cop d’Estat de fa un any, Recep Tayyip Erdogan ha aconseguit lligar curt l’exèrcit (tradiciona­l garant de la constituci­ó laica del país), tenir al seu costat la major part de la premsa i com- batre la dissensió de les universita­ts i el món acadèmic. Però té por de la pilota, perquè el que passa als estadis és molt difícil de controlar.

Un 75% per cent dels gairebé setanta milions de turcs es declaren seguidors del futbol. I tot i que, òbviament, hi ha musulmans, cristians, jueus i ateus, de totes les tendències polítiques, pro i antigovern, islamistes i laics, els de la Turquia profunda subdesenvo­lupada tendeixen a ser pro-Erdogan i els d’Istanbul tendeixen a simpatitza­r molt menys amb la seva gestió, i de vegades hi són obertament hostils. Al president no li va agradar gens que en les manifestac­ions massives del 2013 a Gezi Park es veiessin samarretes del Fenerbahçe, el Besiktas i el Galatasara­y. Igual que als Estats Units de Trump i a l’Anglaterra del Brexit, la gent de ciutat i els joves veuen les coses d’una altra manera que la gent gran i del camp.

El plenipoten­ciari Erdogan ha fet tot el possible perquè el món del futbol estigui de part seva, o almenys no li sigui hostil. A través dels tres grans bancs estatals concedeix generosos préstecs i finança el deute de clubs que s’han gastat una fortuna per portar jugadors estrangers ja passats de rosca (Drogba, Podolski, Mario Gomes, Hagi, Sneijder...) i que en qualsevol altre país estarien en fallida. El Besiktas –el més progre i rebel, amb una veta anarquista– acaba d’inaugurar un nou camp que ha costat una fortuna.

El Galatasara­y ho va fer fa uns anys. A canvi d’això, als estadis s’ha prohibit l’alcohol per no ofendre els musulmans (fins i tot et poden fer la prova d’alcoholèmi­a), hi ha desenes de policies encoberts, i els cants polítics constituei­xen delicte. Riu-te’n, de xiular l’himne espanyol o portar l’estelada...

El president de la federació de futbol va demanar obertament el sí en el referèndum per a l’ampliació dels poders de la presidènci­a, la revista futbolísti­ca Fotomac va fer el mateix en un especial de 16 pàgines i la productora que té els drets de retransmis­sió de la Süperlig és aliada del Govern. Les entrades als estadis són electròniq­ues (un sistema anomenat Passolig), de manera que tothom està controlat. Però és impossible tenir-ho tot lligat i ben lligat. El minut 17 passa desaperceb­ut, però al 34 (que és el de la matrícula dels cotxes d’Istanbul, símbol de rebel·lia) de vegades els fans es posen a cantar a cor “Erdogan lladre”, “Tots som Taksim”, o “Som els soldats d’Atatürk” (el pare de la pàtria laica). I encara que la televisió tregui el so, al president cada vegada està a punt de venir-li un síncope.

A Espanya, si no ets de l’equip del Govern has d’aguantar que el rival guanyi no sé quantes lligues i Copes d’Europa i els seus seguidors a sobre es creguin que tenen tant valor com les teves. A Turquia, si no ets de l’equip d’Erdogan (que diu que és del Fenerbahçe, però en realitat és de tots), és possible que t’acusin fins i tot d’alta traïció.

L’AKP (partit d’Erdogan) busca el favor dels clubs finançant-los el deute i la construcci­ó d’estadis

 ??  ?? Salutació entre Erdogan i Eto’o a l’aeroport d’Istanbul l’any passat
Salutació entre Erdogan i Eto’o a l’aeroport d’Istanbul l’any passat
 ?? Rafael Ramos ??
Rafael Ramos

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain