Els equips d’Erdogan
Un 75% dels turcs són seguidors de futbol, i els estadis s’han convertit en un dels pocs focus de resistència al Govern islamista
Lliçó de filosofia de vida: si vols tenir una existència plàcida, sense sobresalts i amb les teves alegries els caps de setmana, et convé ser de l’equip del govern. Els àrbitres seran amics, els partits es guanyaran heroicament a l’últim minut, els bancs finançaran tots els fitxatges que facin falta, els terrenys seran requalificats a conveniència i els advocats de l’Estat faran els ulls grossos a l’enginyeria fiscal de les teves estrelles mentre sobre els teus rivals cau tot el pes de la llei.
L’únic inconvenient d’aquesta regla d’or és que només funciona en dictadures i règims autoritaris, o que encara conserven els tics d’un passat no tan llunyà. A Alemanya no serveix de res ser de l’equip d’Angela Merkel o a Anglaterra del de Theresa May (si és que els interessa el futbol), però a Espanya tenir els mateixos colors que Mariano Rajoy (i abans el caudillo) és un valor afegit. I a Turquia, tal com van les coses, convé estar del costat d’Erdogan, que a més va ser futbolista semiprofessional.
El problema és que el president turc, que acaba de guanyar un referèndum per ampliar encara més els seus poders i fer i desfer a la seva, no es conforma amb un equip. Vol que tots els equips siguin seus, i que als estadis no se sentin càntics antigovernamentals, ni es vegin samarretes de protesta ni pancartes que denunciïn el seu autoritarisme.
Després d’una campanya de repressió, purgues i milers de detencions, amb el pretext de l’intent de cop d’Estat de fa un any, Recep Tayyip Erdogan ha aconseguit lligar curt l’exèrcit (tradicional garant de la constitució laica del país), tenir al seu costat la major part de la premsa i com- batre la dissensió de les universitats i el món acadèmic. Però té por de la pilota, perquè el que passa als estadis és molt difícil de controlar.
Un 75% per cent dels gairebé setanta milions de turcs es declaren seguidors del futbol. I tot i que, òbviament, hi ha musulmans, cristians, jueus i ateus, de totes les tendències polítiques, pro i antigovern, islamistes i laics, els de la Turquia profunda subdesenvolupada tendeixen a ser pro-Erdogan i els d’Istanbul tendeixen a simpatitzar molt menys amb la seva gestió, i de vegades hi són obertament hostils. Al president no li va agradar gens que en les manifestacions massives del 2013 a Gezi Park es veiessin samarretes del Fenerbahçe, el Besiktas i el Galatasaray. Igual que als Estats Units de Trump i a l’Anglaterra del Brexit, la gent de ciutat i els joves veuen les coses d’una altra manera que la gent gran i del camp.
El plenipotenciari Erdogan ha fet tot el possible perquè el món del futbol estigui de part seva, o almenys no li sigui hostil. A través dels tres grans bancs estatals concedeix generosos préstecs i finança el deute de clubs que s’han gastat una fortuna per portar jugadors estrangers ja passats de rosca (Drogba, Podolski, Mario Gomes, Hagi, Sneijder...) i que en qualsevol altre país estarien en fallida. El Besiktas –el més progre i rebel, amb una veta anarquista– acaba d’inaugurar un nou camp que ha costat una fortuna.
El Galatasaray ho va fer fa uns anys. A canvi d’això, als estadis s’ha prohibit l’alcohol per no ofendre els musulmans (fins i tot et poden fer la prova d’alcoholèmia), hi ha desenes de policies encoberts, i els cants polítics constitueixen delicte. Riu-te’n, de xiular l’himne espanyol o portar l’estelada...
El president de la federació de futbol va demanar obertament el sí en el referèndum per a l’ampliació dels poders de la presidència, la revista futbolística Fotomac va fer el mateix en un especial de 16 pàgines i la productora que té els drets de retransmissió de la Süperlig és aliada del Govern. Les entrades als estadis són electròniques (un sistema anomenat Passolig), de manera que tothom està controlat. Però és impossible tenir-ho tot lligat i ben lligat. El minut 17 passa desapercebut, però al 34 (que és el de la matrícula dels cotxes d’Istanbul, símbol de rebel·lia) de vegades els fans es posen a cantar a cor “Erdogan lladre”, “Tots som Taksim”, o “Som els soldats d’Atatürk” (el pare de la pàtria laica). I encara que la televisió tregui el so, al president cada vegada està a punt de venir-li un síncope.
A Espanya, si no ets de l’equip del Govern has d’aguantar que el rival guanyi no sé quantes lligues i Copes d’Europa i els seus seguidors a sobre es creguin que tenen tant valor com les teves. A Turquia, si no ets de l’equip d’Erdogan (que diu que és del Fenerbahçe, però en realitat és de tots), és possible que t’acusin fins i tot d’alta traïció.
L’AKP (partit d’Erdogan) busca el favor dels clubs finançant-los el deute i la construcció d’estadis