“Ningú no té raó mai”
Tinc 53 anys. Vaig néixer a Mèxic i visc a Madrid. Soc entertainer. Em vaig casar amb Mario Vaquerizo fa 17 anys. No tinc fills. Política? Em repel·leix el proselitisme, em disgusten les ideologies. Creences? Alguna cosa hi ha, extern i que acompanya... p
Quina cançó ha taral·lejat aquest matí? Aquest matí m’he llevat amb un somni al cap, no amb una cançó.
Me l’explica?
M’anava a suïcidar en grup, tots juntets... I llavors un predicador ha començat a perorar. Ah, no, això sí que no! M’he enfadat molt, esclar.
Per què s’ha enfadat?
“Jo he vingut aquí a suïcidar-me, no a escoltar sermonets!”, l’he increpat. I he tocat el dos, ofesa i molt digna. I ja no he volgut suïcidar-me.
Es reconeix en aquest somni?
Sí. El recordo perquè m’ha fet gràcia. No sempre recordo el que somio.
Actua en el somni com una estrella.
No, jo no soc una estrella.
No? Què cal tenir per ser una estrella?
Només ser-ho. Si ho ets, ho ets. N’hi ha prou amb néixer i no fer res. I jo he fet coses...
Sí, però es va fer famosa sense saber gens de música...
Això és veritat.
Digui’m algunes estrelles locals.
Fabio McNamara, Carmen de Mairena, la reina Letícia...
Quina barreja. No faig distincions, tot és interessant, com ens va ensenyar el meu admirat Andy Warhol, sense prejudicis, eclèctic, radical.
Quins altres ídols té o ha tingut?
Michael Jackson, David Bowie... han estat personalitats molt inspiradores per a mi. Bowie em va atreure molt des de petita, sense saber jo res de bisexualitat: era pel seu art, la presència, l’estètica.
I quan neix Alaska?
Vaig arribar de Mèxic amb onze anyets, el 1973, amb la meva mare, i aquí a Espanya era tot en blanc i negre, amb la faldilla sota del genoll. I jo portava colors i minifaldilla.
Què li deien pel carrer?
“Puta, a quin carnaval vas?”. I als meus amics els deien “marietes”.
Això ja no passa.
Sí que passa.
I com ho porta?
Jo soc bona lectora de les Meditacions de Marc Aureli, l’emperador hispanoromà filòsof, guerrer i estoic.
I què li ha ensenyat Marc Aureli?
Que tot caurà en l’oblit.
Olvido és el seu nom...
Sí, però ho és per un oblit del meu pare: ell va
creuremare, i me’lque Olvidova posar, erai quanel nomva tornarde la a sevaEspanya seva tia,li vanno de recordarla seva que mare:era el Déu-n’hi-donom de la quin oblit.
Què més li ensenya, Marc Aureli?
A actuar sabent que la vida és molt fugaç.
I d’acord amb quina ideologia política la viu?
Tota ideologiaEl proselitismepolítica em em sembla repel·leix,insatisfactòria. i no per m’agradaaixò no convèncerm’agrada gens ningú practicar-lo,de res. Jo he arribat a la conclusió que ningú no té raó mai.
De debò?
Ningú no en té mai del tot.
El Mario, el seu marit, pensa igual?
Ens agradem, i és tot el que ens importa. El Mario era el meu mànager, treballàvem junts, i un dia... vam descobrir que volíem viure i estar junts.
I com va?
Fa 17 anys que estem junts i en tot aquest temps no hem estat més de tres dies separats. No és la bogeria del principi, però ens agrada estar junts, som casolans i no ens avorrim mai, així que volem continuar així.
Quin és el secret?
No hi ha un secret. Això és una cosa que o bé passa o bé no passa. I a nosaltres ens passa.
No té fills per decisió... o per indecisió?
Per decisió. A tots dos ens agraden els nens, però per malcriar-los! I criar un fill no és això, és una altra cosa: és educar.
I vostè no es veu capaç d’educar?
Al contrari! Jo m’ho prendria tan de debò, seria tan professional, ho faria tan bé... que això resultaria incompatible amb la meva vida artística. I per això he preferit renunciar a ser mare.
El Mario hi està d’acord?
Sí, a tots dos ens agrada ser tiets i malcriar els nebots.
Com la van criar, a vostè?
Vaig néixer entre exiliats espanyols com el meu pare i refugiats cubans com la meva mare. Al tornar a Espanya, el meu pare no es va adaptar i va tornar a Mèxic. La meva mare es va fer càrrec de mi. I molt bé: un dia, a Londres, per curiositat, vam entrar en un sex shop, i un altre dia a veure L’últim tango a París...
En quina època li hauria agradat viure?
A l’època victoriana, ben vestida amb mirinyacs, llegint llibres antics en un palauet molt romàntic amb una biblioteca enorme i davant d’una llar de foc amb el foc encès.
De totes les seves vivències personals, quina li ha semblat la més inexplicable?
Una nit anàvem amb cotxe per una carretera de València i... vam veure una llum molt estranya. El Mario està segur que allò era un ovni..., i no et dic que no.