Deures primaris
El desenllaç de les primàries celebrades al Partit Socialista no només ha decidit qui liderarà la principal força d’oposició a Espanya, sinó que ha revelat que fa llargs mesos que molts dels actors polítics i socials del nostre país falten al seu deure. Durant aquest temps els ciutadans no han rebut informació sobre les estratègies que han permès a un partit assetjat per la corrupció formar govern tenint un nombre de diputats insuficient per garantir l’estabilitat. El que se’ls ha ofert, en canvi, són climes d’opinió immersos en el guirigall eixordador de les tertúlies, les columnes i les xarxes socials, on la promiscuïtat entre representants polítics i periodistes ha resultat letal per a la credibilitat dels uns i dels altres.
Les dues últimes eleccions generals que van portar a la situació en què es troba avui el país van donar uns resultats difícils de gestionar per la força política més votada. Però la dificultat es transformava en impossibilitat si, com va passar, aquesta força es proposava de fer-ho des de dos pressupòsits que conduïen a una sortida institucional aberrant: la de formar govern a qualsevol preu, amb majoria parlamentària o sense per avalar la seva acció. El primer pressupòsit va ser dividir implícitament el Congrés en dues parts: l’una, diguem-ne, operativa, a l’interior de la qual s’havien de desenvolupar els acords per formar govern, i l’altra, necrosada, una mena de pes mort constituït per un centenar de diputats populistes i independentistes amb els quals no es podia ni s’havia de comptar. Per descomptat, cap força no estava obligada a comptar políticament amb aquells diputats, però constitueix una flagrant falta de respecte al sistema constitucional del 78 declararlos essencialment exclosos de qualsevol combinació, oblidant que és aquest mateix sistema el que estableix que cada parlamentari representa no els ciutadans que el van votar, sinó la totalitat del cos electoral.
El segon pressupòsit va ser transformar el fet d’haver obtingut el major nombre de diputats en un dret automàtic a formar govern, que havia de ser respectat per la resta de les forces polítiques. Del joc dels dos pressupòsits –tots dos fal·laços– es deduïa que l’única sortida per gestionar els resultats electorals exigia implicar-hi el principal partit de l’oposició i obligar-lo o bé a integrar una gran coalició o bé a abstenir-se per facilitar la investidura d’un govern. Sobre aquest esquema, que responia a l’estratègia d’una força política, però en cap cas a una emergència, es va reclamar al principal partit de l’oposició allò que no li va reclamar cap candidat durant l’actual període democràtic. Tots els líders que van aspirar a formar govern, incloent-hi Leopoldo Calvo-Sotelo pocs dies després d’un intent de cop d’Estat, van entaular negociacions per convertir el suport relatiu que les urnes van concedir als seus partits en una majoria parlamentària que els permetés anar a la investidura una vegada havien garantit la governabilitat. No se’ls va acudir mai reclamar l’abstenció de l’oposició i declarar-la tot seguit responsable del que passés al país si s’hi negava. I ho van fer, primer, perquè en el sistema del 78 no és possible separar investidura i governabilitat, llevat que es faci al preu de tenir govern, sí, però no acció de govern. I, segon, perquè la pitjor opció en un sistema democràtic és deixar l’oposició en mans de grups que no es conformen a fer la seva política dins de les regles de joc, sinó que fan del qüestionament de les regles de joc la seva política.
Com i per què aquestes evidències no han aconseguit obrir-se pas a Espanya durant aquests mesos exigeix interrogar la política, però també el periodisme. Perquè alhora que des dels dos àmbits s’alimentaven climes d’opinió amb tota mena de materials grollers, des de la insidiosa invenció d’afirmar que el Partit Socialista es disposava a formar un govern Frankenstein fins a la flagrant falsedat que mantenir el no provocaria inexorablement terceres eleccions, la força més votada, la força que tenia el deure inexcusable de completar la seva majoria parlamentària, es declarava impotent davant la paràlisi del sistema que ella mateixa estava deliberadament induint i acusava els altres partits d’irresponsabilitat. Només que, mentrestant, i mentre els mitjans projectaven el focus sobre el Partit Socialista, exigint-li l’abstenció, assolia una majoria parlamentària mantinguda en secret per constituir la Mesa del Congrés.
Amb tot, cap d’aquestes maniobres no hauria afectat l’estabilitat del Partit Socialista si un sector de l’aparell no hi hagués vist l’oportunitat d’amagar les ambicions personals al darrere d’un impostat sentit d’Estat. El problema era que qualsevol dirigent socialista que consentís l’abstenció perdria l’oportunitat d’arribar a la secretaria general. Això explica l’espectacle del comitè federal de l’1 d’octubre, en què l’única cosa que estava en joc era carregar al llavors secretari general el mort de l’abstenció, no perquè li convingués al país, sinó perquè així arruïnava el seu futur polític i deixava la via lliure a altres aspirants. Si aquest conflicte hagués discorregut per les vies estatutàries, el desenllaç no hauria interessat més que a la petita història del Partit Socialista. Des del moment que es va dirimir per vies de fet, la discòrdia interna va afectar el sistema institucional: el Govern investit a Espanya, el Govern que va separar investidura i governabilitat, és al poder gràcies al fet que la posició defensada pel legítim secretari general dels socialistes va ser violentada per vies de fet i al marge dels estatuts. I en les vies de fet es va mantenir tot el que va arribar a continuació, una gestora que decideix sobre la línia política del partit sense tenir atribucions, que actua sota l’ombra de la parcialitat i que, finalment, s’acomiada de les seves funcions convocant un congrés ordinari quan els estatuts n’exigeixen un d’extraordinari.
En primera instància, el desenllaç de les primàries sembla que ha decidit el lideratge en el PSOE; en realitat, ha demostrat que els militants socialistes saben distingir tant com els ciutadans entre la informació que se’ls ha amagat i els climes d’opinió amb els quals se’ls ha volgut intoxicar. Molts dels que des de la política i des del periodisme, si no amb un peu a cada costat, han contribuït a crear aquests climes asseguren que lamenten la fractura que, segons sostenen, hi haurà al Partit Socialista. Cal parlar clar: ¿això vol dir que, després de tant opinar, s’acontentaran informant de les eventuals maniobres dels dirigents derrotats com si es tractés de fenòmens meteorològics? ¿En cap cas no pensen recordar-los que, havent-se pronunciat les urnes, el seu deure, el seu deure primari, és acatar-ne el resultat?
La principal obligació dels dirigents del PSOE derrotats per la militància és acatar el resultat de les urnes