Cente ars de mi rs e perso es ue u en d Boko Haram busquen refug la regió fronterera entre el Níger i Nigèria.
Unes 240.000 persones que han fugit de la violència del grup gihadista
Boko Haram busquen refugi a la vora de la Route Nationale 1, a la frontera entre el Níger i Nigèria
“Va ser un miracle; ho dec a Déu. Ell em va salvar”. A Hassan Mustafa encara li tremola el llavi inferior quan recorda el dia que va ressuscitar. Era dijous; de matinada, puntualitza. Recorda alguns detalls exactes d’aquell dia –“ens van atacar a les dues del matí”, “van cremar 25 cases...”–, potser perquè la resta de l’escena s’escapa de la seva comprensió: encara no s’explica per què no és mort. I això que va tenir temps de fer-se a la idea. Quan una desena d’homes armats de Boko Haram van atacar la seva vila, Ngortoua, a la frontera del Níger i Nigèria, ell va ser un dels primers a qui van agafar. Li van lligar les mans a l’esquena i el van conduir a la plaça del poble, on també hi van dur set nois més. Tots ells eren amics seus, i tots anaven a servir de lliçó.
Els gihadistes volien castigar la comunitat per no allistar els joves a la banda fonamentalista. Els van col·locar en filera i van fer dos grups: quatre a l’esquerra i quatre a la dreta —a en Hassan li va tocar ser segon en una de les files—, i van executar-los d’un tret al cap. En Hassan hauria mort si aquella nit la sort no li hagués fet una concessió macabra: la sang del noi que tenia davant el va esquitxar de tal manera que el botxí va pensar que havia matat els dos d’un sol tret. En Hassan es va fer el mort durant dues hores. Per això va viure.
Avui, gairebé dos anys després, en Hassan només sobreviu. “El menjar és un problema; passem gana”. Té 25 anys i viu en una cabana de palla amb la dona i els seus sis fills a la vora de la Route Nationale 1, l’única carretera asfaltada del sud-est del Níger. És, literalment, una carretera cap enlloc. La va fer una empresa xinesa: havia d’endinsar-se al desert i arribar a uns jaciments de petroli a la frontera amb el Txad. Ni tan sols es va acabar. Fa dos anys la companyia xinesa va abandonar el lloc quan van començar els atacs de Boko Haram. Va ser també el 2015 quan es va iniciar un èxode sense precedents. Centenars de milers de persones que fugien de la violència del grup extremista al nord de Nigèria i la regió del llac Txad es van instal·lar a la vora de la carretera. No es van agrupar –com passa en altres llocs del continent– en un camp de refugiats. Aquí no. Aquí, a cada costat de la carretera, sobre una sorra blanca esquitxada d’arbustos, unes 240.000 persones s’escampen al llarg de 200 quilòmetres.
Un degoteig incessant de gent desesperada, que fugia amb les mans buides, es va instal·lar on va trobar una mica de seguretat. Molts havien escapat fins a cinc o sis vegades, atès que Boko Haram atacava una vila rere l’altra. Va ser una onada humana incontenible. En uns mesos, pobles de 20 habitants van passar a tenir una població de més de 12.000. A mesura que s’avança per la carretera, el paisatge s’ha convertit en una esplanada erma amb mil arbres trencats: els refugiats els tallen per poder fer foc i cuinar.
Tot i que les organitzacions humanitàries distribueixen aliments, caven pous o reparteixen aigua en camions cisterna i obren centres sanitaris, i que les autoritats han omplert de controls militars la ruta, la fam i la por encara són a qualsevol racó.
Amina Babaginda diu que s’ofega de terror si el vent bufa fort a la nit. Que se li posa la pell de gallina si algun plàstic provoca un cop sec i, si el cel està ennuvolat, prefereix no sortir. “Boko Haram ens va atacar a la nit, i ara la foscor m’ho recorda”. Mare de tres nens, va fugir de l’illa nigeriana de Gadera, al Llac Txad, amb el cor trencat: va escapar sense el seu fill,Mutari Ibrahim. El noi, de 15 anys, havia estat segrestat pels gihadistes, que se'l van emportar amb dotze ostatges més al laberint de canals i illes del llac, on s’amaguen centenars de guerrillers. Ibrahim es temia el pitjor, però va tenir un cop de fortuna. Quan li van treure la bena, entre els guerrillers va reconèixer un amic del seu pare. “L’home va parlar amb els altres i, després de dos dies, em van alliberar”. Quan l’Ibrahim va tornar al poble, la seva mare va plorar tant d’alegria, diu, que va pensar que s’anava a assecar.
Ara l’Ibrahim, que vesteix una samarreta trencada amb el logo de Ferrari i va descalç, passa les
hores sense res a fer amb un grup de col·legues de la seva edat. Cap d’ells no ha anat mai a l’escola. A la cabanya dormisqueja amb un grup d’amics; són dotze i només dos saben llegir una mica. Cap no sap escriure. L’Ibrahim diu que, si no pot tornar a casa, se n’anirà a Europa. “Sé que molta gent es mor pel camí, però tant me fa”. Costa de creure que no sigui una fanfarroneria. La majoria a Diffa són tan pobres que ni tan sols es poden plantejar pagar el viatge cap a Líbia i la Mediterrània. L’Ibrahim insisteix i diu que encara que el periodista no el cregui, ell hi anirà. —I a quin país t’agradaria anar? Llavors l’Ibrahim arqueja les celles. —Europa no és un país? I és en aquesta absència de futur de l’Ibrahim, en aquesta fugida cap al no-res de milers d’adolescents aturats, on es troba l’arrel de l’èxit de Boko Haram. La banda gihadista va reclutar centenars d’homes després d’oferirlos 300.000 cefes (uns 450€), una moto i una esposa de franc. “Tots coneixem algú que es va integrar a Boko Haram –admet l’Ibrahim– : no són radicals, simplement busquen poder casar-se o tenir dicontra ners”.
La banda gihadista nigeriana va néixer el 2002 a Maiduguri, al nord de Nigèria, com una banda violenta i juvenil que protestava per la ineficàcia del Govern nigerià, a qui acusaven d’haver oblidat el nord, més pobre i analfabet que el sud. Mataven policies o soldats: volien implantar una visió radical de la xaria i el seu objectiu era nacional. Volien derrocar el Govern. A poc a poc va prendre una deriva més sagnant, i el 2015 el grup va jurar lleialtat a l’Estat Islàmic. El terror es va desencadenar.
Però, més enllà de l’horror gihadista, hi ha més peces indiscutibles al tauler de l’extremisme a la regió. Als greuges pels abusos de l’exèrcit nigerià en la lluita els gihadistes –diverses oenagés han denunciat execucions sumàries i tortures a sospitosos o a dones i nadons de presumptes guerrillers–, s’hi afegeixen la pobresa i la corrupció.
El nord de Nigèria no és pobre per desgràcia: ho és per l’avarícia. Si Transparència Internacional situa Nigèria com un dels països més corruptes del món (amb una nota de 2,8 sobre 10) és per escàndols com el del 2011, quan Global Witness i Finance Uncovered van destapar un entramat corrupte gràcies a enregistraments i missatges entre directius de Shell i el Govern de Nigèria. La companyia holandesa va pagar 1.300 milions de dòlars pels drets d’una explotació de petroli a la costa nigeriana tot i saber que ni tan sols un bitllet arribaria a les arques públiques. Aquesta xifra són 1,5 vegades els diners que, segons l’ONU, es necessiten per resoldre la fam provocada per Boko Haram.
El Níger tampoc no va ocupar l’últim lloc de l’índex de desenvolupament humà del 2015 per malaptesa. Una història farcida de cops d’Estat va posar en safata les seves riqueses naturals a preu de saldo: França, ara per mitjà d’Areva, extreu urani de la seva excolònia des del 1970 –fins a tres quartes parts de la seva electricitat depèn de l’energia nuclear– i es beneficia d’unes condicions avantatjoses. Segons uns contractes filtrats per Reuters ara fa tres anys –l’empresa gal·la es va negar a confirmar-ne l’autenticitat–, Areva havia de pagar un 5,5% dels royalties per la producció d’urani. En altres països productors d’urani on opera aquesta empresa, com el Canadà o el Kazakhstan, aquest percentatge és del 13% i 18,5%, respectivament.
L’odi assassí de Boko Haram es nodreix de la misèria i copeja els més febles. La desesperació fa la resta. Al costat de la carretera de la por, al campament de Kindjandi, les tensions entre les ètnies buduma, originàries del llac, i els ramaders peul o els agricultors kanuri ja han provocat la primera víctima: un peul que va voler ficar els seus animals en l’única font d’aigua del poble va ser baldat a cops. El cap (o bulama) de Kindjandi, Malam Babaye, diu que no poden més. “Érem 12.000 habitants fa dos anys i ara som 25.000 persones i els refugiats han vingut amb milers de caps de bestiar”.
Malam Mai és un buduma altíssim, de mirada seca i pòmuls marcats, que va fugir del llac amb cinc fills i 70 animals.
Quan li demanem un auguri per al futur, en Malam es posa tens davant la font i refreda la mirada. “Els meus animals beuran, i si no m’ho permeten, estic preparat per lluitar”.
A en Hassan el va esquitxar la sang d’un altre noi, i això va fer que el botxí pensés que ell també era mort L’Amina tem la nit i els dies ennuvolats: “Boko Haram ens va atacar de nit, i ara la foscor me’ls recorda” “Els meus animals beuran, i si no em deixen, estic disposat a lluitar”, adverteix amb mirada seca en Malam