“En les sèries espanyoles es corre poc risc”
Protagonista de ‘Snowfall’, una sèrie que aborda l’arribada del crac a Los Angeles als primers anys vuitanta
Han passat dues dècades des que Sergio Peris-Mencheta (Madrid, 1975) va fer el seu debut a Al salir de clase, la popular sèrie de Telecinco que es va convertir en un excel·lent planter de joves actors. Des d’aleshores ha combinat cinema (es va consagrar el 2006 amb el film Los Borgia) i teatre, on ha exercit, a més, de director. Dijous 6 de juliol, un dia després de la seva estrena als Estats Units, arriba a HBO España la primera incursió de l’actor espanyol en una sèrie nord-americana, Snowfall, una ambiciosa producció de la cadena FX, on han nascut sèries de culte com The americans, Fargo, Justified i Louie.
Los Angeles, 1983. Apareix el crac. Què més li avançaria a l’espectador? Que està basada i inspirada en fets i personatges reals. A més a més, parla de trames polítiques encara per desvirgar, com que la CIA va afavorir que el crac s’introduís als Estats Units amb l’objectiu d’utilitzar els diners per finançar la Contra que s’oposava al règim sandinista de Nicaragua. També em sembla molt interessant que la història està explicada des de tres punts de vista diferents, sense que hi hagi propòsit d’unir-los encara que es puguin arribar a creuar.
I quines són aquestes tres potes de què parla?
La principal és la de Franklin Saint (Damson Idris), el noi de barri que es fa a si mateix, que sap tirar endavant i que, de fet, és el creador d’aquest derivat de la cocaïna anomenat crac. Després hi ha la història política de l’agent de la CIA Teddy McDonald (Carter Hudson), al voltant del qual gira tot l’entramat polític amb Nicaragua i amb el mateix Govern. I, finalment, hi ha el meu personatge, Gustavo Zapata, la pega que enganxa aquestes dues històries. És un boxejador mexicà de lluita lliure anat a menys i que es posa a treballar de pinxo per al fill d’un narcotraficant. Curiosament són personatges bastant blancs: ni beuen ni fumen ni es droguen. A més a més, cap no ha anat a buscar la droga, sinó que aquesta els troba a ells. Els tres personatges són utilitzats pels guionistes per poder parlar del crac, l’autèntica protagonista de la història, de com aquesta droga va canviar la idiosincràsia de Los Angeles i de com va destruir un gran nombre dels seus habitants, especialment els de raça negra. A mesura que avança la història veiem com aquests personatges utilitzaran la droga per sobre dels seus propis valors, i del que creuen que pot estar bé o no. En realitat, són tres supervivents.
Hi va haver problemes amb el pilot de la sèrie, oi?
Sí. El primer pilot que vam gravar no va agradar prou a la cadena FX. S’havien gastat deu milions de dòlars, i el van llençar sencer a les escombraries. El van reescriure, van fer càsting una altra vegada, es van
TRAMA POLÍTICA “La CIA va afavorir que el crac s’introduís al país per finançar la Contra a Nicaragua”
carregar el director i pràcticament tot el repartiment. De 35 actors només en vam sobreviure tres: jo, Damson Idris i un dels amics del personatge de Franklin, que va canviar de paper.
Però ara hi ha confiança absoluta per part de la cadena, o no? Vostè ha firmat un contracte de set anys. Sí. Hi ha unes ganes enormes per part de FX de tenir un vaixell que navegui en aquestes aigües. Només entre els dos pilots s’han gastat vint milions de dòlars. Realment volien tirar endavant aquesta sèrie. Set anys de contracte no és gens habitual, cosa que dona una idea que l’aposta de la cadena és a llarg termini. Potser volen fer una sèrie que expliqui els set anys de l’epidèmia del crac, des del 1983 fins a finals d’aquella dècada.
La sèrie està creada per John Singleton, el director d’Els nois
del barri (1991). És un home molt proper i, sobretot, que va viure aquesta experiència de prop durant la seva adolescència. Molts dels seus amics estan representats en la mateixa sèrie. Però Singleton no és exactament el creador de la sèrie. Ell va portar el pro-
jecte a FX, és productor executiu i ha dirigit el capítol final, però
Snowfall està escrita i concebuda per moltes ments, incloses les del departament de ficció de FX, que són molt exigents i que han estat passant notes durant molt de temps, inclosa alguna a mi.
Quines diferències troba entre les sèries nord-americanes i les espanyoles? No sé si hi ha tanta diferència entre la ficció d’allà i la d’aquí o entre les sèries del cable i en obert. El cable et permet tractar temes i fer-ho d’una manera que probablement no podries en obert. El que passa és que a Espanya encara no tenim gaire experiència en producció de cable. Només hem fet Crematorio , i ara s’estan començant a produir diferents projectes a Movistar+. També HBO començarà l’any que ve. Es té la tendència a pensar que en les sèries espanyoles es corre poc risc, tot i que hi ha honroses excepcions com El Ministerio del Tiempo, que, a més d’estar molt ben feta, està concebuda des d’aquí. D’altra banda, a Espanya hi ha una falsa creença: els creadors de les sèries pensen que si l’espectador va per davant de la trama s’evita que es decebi. Pensen que l’espectador ha de saber el que passarà o, com a mínim, haver-s’ho imaginat. Però allà tens el novè capítol de Joc de trons que tant fascina al seguidors perquè exclamen: “No pot ser!”. Però és que la vida és així, és més real. L’objectiu no ha de ser evitar que la meva mare es despisti i aconseguir que continuï mirat una sèrie perquè després digui: “Veus, és el que et vaig dir”. Per mi és més interessant que em sorprenguin i que ho facin sense fer-me trampes.
Aviat el tornarem a veure a la televisió amb La zona i L’església
del mar. Sí, ara estic en ple rodatge de La zona, de Movistar, una aposta rotunda per fer un canvi respecte a les històries que s’expliquen aquí. És veritat que és per a un canal de pagament i que hi ha aquella llibertat que probablement no hi ha en un altre tipus de projectes. L’església del mar és una altra història perquè està basada en una novel·la d’Ildefonso Falcones que feia molt de temps que s’intentava tirar endavant. La sèrie, que s’emetrà a Antena 3 i TV3, està més en la línia de la productora Diagonal TV (Isabel, Sin identidad), que desenvolupa a terme projectes molt interessants.