El retratista del Somorrostro
Va ser el gran notari visual del barraquisme del Somorrostro. A començaments dels seixanta, les fotografies d’Ignasi Marroyo van retratar una Barcelona grisa i pobra, i van recollir, amb una mirada crítica i una expressivitat úniques, aquella explosió immigrant al costat de la platja. Es fa difícil, veient avui el Port Olímpic, pensar com era tres dècades abans dels Jocs del 92. Però una placa amb una de les fotografies de Marroyo en deixa testimoni al lloc perquè la memòria no es perdi.
Marroyo, mort divendres als 89 anys, va ser mestre de l’anomenat realisme fotogràfic o nova avantguarda catalana. La seva obra és immensa, tot i que va ser durant els primers anys seixanta quan va aconseguir tota la força i crear les col·leccions per les quals avui se’l recorda. Juntament amb els retrats que va fer del Somorrostro, també destaquen els del barri del Born i els reportatges sobre la Setmana Santa (de 1960 a 1963).
Va néixer a Madrid, però l’any següent la seva família es va traslladar a Catalunya, d’on ja no es va moure. Va retratar Barcelona i després Rubí, convertint-se en un dels principals testimonis de la realitat de les dues ciutats.
Als tretze anys els pares li van regalar la primera càmera i, de manera autodidacta, durant els anys següents va anar experimentant a través de l’objectiu. El 1956 va ingressar en l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va començar a aconseguir premis en els certàmens locals.
Quatre anys després vuit dels membres de l’agrupació van fundar El Mussol. Es tracta d’una associació d’amics que busquen donar visibilitat a aquella foto social, crítica fins a cert punt en ple franquisme. Mantenen una alerta permanent i intenten oferir una visió àmplia de la realitat –per això van escollir la figura del mussol–. Sense gaires fons, ni ajuda institucional, es donen suport i organitzen exposicions col·lectives. Amb Marroyo hi ha figures com Joan Colom, un altre dels grans retratistes de la Barcelona grisa de postguerra. Comenten i critiquen les obres d’uns i d’altres, però sempre en un ambient de camaraderia. Gràcies al Mussol, les fotos de Marroyo comencen a sortir de l’àmbit català. S’associen amb altres agrupacions espanyoles i fins i tot comencen a exposar a Bèlgica i França.
Quan s’inaugura Sonimag, el 1963, el primer saló dedicat a la imatge i el so, els organitzadors van escollir la seva obra per formar part de l’exposició col·lectiva sobre la fotografia espanyola actual. A partir d’aquell moment, Marroyo va poder per fi dedicarse en exclusiva a la fotografia. Va col·laborar a El Correo Catalán, que li va encarregar el reportatge del Somorrostro. Una altra col·lecció memorable de l’època és la dedicada a la tauromàquia, que va restar durant temps inèdita, ja que la cruesa d’algunes imatges no era gens del gust franquista.
A començaments dels setanta es va centrar professionalment en l’ensenyament i en la fotografia industrial i publicitària. Instal·lat a Rubí, va fundar el grup El Gra, una altra iniciativa per intentar promoure aquella fotografia més social, que no va abandonar mai. En aquesta última etapa, que ja entronca amb el pas al format digital, les seves instantànies són de caràcter més documental i paisatgístic.
El 2014, coincidint amb la concessió de la Creu de Sant Jordi, va donar tot l’arxiu fotogràfic a la Generalitat. Prop de 73.000 fotografies, que recollien tota la seva obra, artística i professional. Una d’elles és la que recorda davant la platja que allò va ser el Somorrostro.