Les bones decisions
El filòsof Slavoj Zizek va atreure l’interès de nombrosos joves a Madrid i Barcelona, àvids de les seves atrevides reflexions sobre el món actual: “El pensador eslovè, vehement i loquaç fins al torrencial, es va prodigar en conferències i entrevistes, alternant teoria i humor, fins i tot deliri –fins a arribar a quedar-se sol en la seva defensa de Trump–, per parlar de populisme i comunisme, de capitalisme i cultura. No va deixar passar el seu neguit davant la falsa tolerància i el sentimentalisme, i va alertar de la funció controladora de les xarxes”.
Conec estudiants espanyols que han volgut fer l’Erasmus a Ljubljana o un postgrau en un poble suís, només perquè a la seva universitat fa classe Slavoj Zizek, un filòsof estrella, viral, que s’ha erigit en mentor –ara els líders han estat enterrats pel mentoring– d’una generació crescuda de més a menys, que ha gaudit d’una infantesa de classe mitjana però s’ha hagut d’acontentar amb una joventut de nou pobre; i tot i així prefereixen ser freelance, mantenint el control de les seves hores en comptes de convertir-se en moderns esclaus sense horari de sortida. Atresoren la màxima de Goethe: “Pensar és més interessant que saber”, per la qual cosa de vegades la seva arrogància intel·lectual desferma fums, encara que resulti inspirador estar al corrent de les seves filosofies. Davant els joves que viuen en posició horitzontal, agafats al comandament de la consola, ells, verticals i en posició de sortida, no defugen la baralla cos a cos, autèntics vocacionals de l’acció ciutadana (la vocació la compon una visió i una missió, i així són ells, visionaris i missioners). El 15-M va fer molts activistes amb k, cridant-los a files pel nom, càstig de l’oficialisme bipartidista i la corrupció; i
El ‘showman’ Slavoj Zizek va fustigar aquells estudiants que devoren els seus vídeos a YouTube
van sortir amb força des del professorat o el treball social, des dels casals o els barris.
Molts d’aquests joves van esperar hores dijous passat a Madrid per escoltar el seu oracle de Delfos, el filòsof Zizek. La cua al Círculo de Bellas Artes avançava les de l’endemà, divendres, amb l’estrena de les rebaixes. El pensador eslovè, vehement i loquaç fins a ser torrencial, es va prodigar en conferències i entrevistes, alternant teoria i humor, fins i tot deliri –fins arribar a quedar-se sol en la defensa de Trump–, per parlar de populisme i comunisme, de capitalisme i cultura. No va deixar passar el seu neguit per la falsa tolerància i el sentimentalisme, i va alertar de la funció controladora de les xarxes. Zizek va menysprear també l’acumulació d’informació en aquests temps nostres, que segons proclama, no ens fa millors ni més intel·ligents. “Sintetitzar i simplificar les dades és millor que tenir totes les dades. Som ordinadors estúpids; ho sabem tot però no discernim. (...) Acumulem dades, però no prenem decisions”, declarava a El Mundo.
Però les bones decisions necessiten temps i s’allarguen: la política i la justícia són dos bons models d’una esforçada acció que podria denominar-se slow-speed machinery. Els seus plantejaments i resolucions –i no diguem la seva implementació– s’expandeixen de manera que el passat acaba sempre sent un pròleg. És igual, el showman Zizek va treure una vegada més el fuet, com en una afectuosa baralla de nens, i va fustigar aquells estudiants que devoren els seus vídeos a YouTube, els guerrillers urbans amb pírcings, els polítics de Podem per dir-los: passeu a l’acció en lloc de donar-li voltes a les coses, no hi ha temps per continuar mirant-se al mirall.