Dani Poveda
El festival Vida, de Vilanova, consolida el seu model de música indie en família amb un rècord de 32.000 assistents
DIRECTOR DEL FESTIVAL VIDA
El Vida Festival de Vilanova i la Geltrú tanca la quarta edició assolint la xifra rècord de 32.000 assistents a la masia d’en Cabanyes. L’organització no vol créixer més en properes edicions per preservarne la qualitat i personalitat.
El festival Vida de Vilanova i la Geltrú es consolida en la seva quarta edició amb 32.000 assistents, en una progressió de públic que l’ha convertit en la més exitosa de la seva curta història després de quatre dies de concerts que van finalitzar ahir amb Miqui Puig & ACP a la Daurada Beach Club. El gruix de les actuacions es van desenvolupar al parc que envolta la Masia d’en Cabanyes que acull diversos escenaris. Els dos principals, situats als seus voltants i la resta dins d’un espai ple d’arbres que molt adequadament rep el nom del Bosc.
A més de música els assistents poden fer shopping i comprar des de sabates i ulleres fins a roba de marca i és que cal tenir en compte que és un festival de música indie eminentment familiar en què abunden els nens en cotxets i fent corredisses. Així no és estrany veure pares canviant bolquers o traient els entrepans per berenar en un alegre pícnic i amb les orelleres a mà.
S’agraeix que amb l’anglofília creixent que caracteritza els festivals, al Vida els escenaris es diguin la Masia, la Cova, la Cabana o l’emblemàtic el Vaixell, on Raül Refree va tornar a triomfar per tercera vegada –després d’acompanyar Sílvia Pérez Cruz i Kiko Veneno– formant parella flamenca amb Rosalía. Altres que repetien, aquesta vegada com a caps de cartell a l’escenari principal, eren Mishima. El grup de David Carabén va oferir un solvent concert combinant les cançons del nou àlbum i res –amb la destacada col·laboració del trompetista Pablo Fernández, com en les malenconioses i captivadores Menteix la primavera i Una sola manera– i grans clàssics del calibre d’Un tros de fang o fins i tot la mena d’haiku sonor Cert clar i breu rescatada del seu primer disc en català.
I si bé és cert que els grups anglosaxons són els protagonistes principals, no ho és menys que el festival dona immillorables oportunitats als locals. Així, Pau Vallvé va aprofitar al màxim la seva oportunitat a l’atapeït i recòndit escenari de la Cova defensant de manera intensa i en format de trio les cançons del seu
Tot i que els grups anglosaxons són els protagonistes, hi ha grans oportunitats per als locals
excel·lent últim àlbum doble Abisme cavall hivern primavera i tornar.
El gran cap de cartell de dissabte va ser el grup Fleet Foxes que arribava per estrenar el seu flamant tercer disc Crack-up publicat fa dues setmanes. Hi havia expectació perquè feia sis anys que estaven fora de circulació. El quintet que lidera el cantant i guitarrista Robin Pecknold es va presentar reforçat pel bateria Matt Barrick (The Walkmen) i aviat va quedar clar que el seu folk s’ha tornat més barroc i progressiu, si cal, amb arranjaments entre els quals destaquen les sofisticades harmonies vocals, deutores per moments de clàssics com Crosby, Stills, Nash & Young i els Beach Boys. Encara que lluny d’imitar-los la seva música va per camins molt personals i allunyats de les tornades, tot i que sense oblidar-se’n, sobretot quan rescaten cançons dels seus dos primers àlbums, com la gloriosa White winter hymnal del seu debut. I entre les sorpreses cal esmentar que després de l’estrena d’On another ocean (january/ june) van fer sonar com a coda un fragment de música etíop. En el seu generós i dens concert van demostrar que, lluny d’acomodar-se en la seva fórmula, s’han convertit en una banda més complexa que aspira a la perfecció de F. Scott Fitzgerald, els assajos del qual per a la revista Esquire són la inspiració del seu nou àlbum conceptual.