“Reduïm la política a l’home providencial”
Pierre Serna, historiador i especialista de l’‘extrem centre’ francès
El historiador Pierre Serna (Castres, 1963) va inventar el 2005 el concepte extrem centre, que veu molt aplicable al fenomen macronista. Ho explicava en un llibre que portava l’estrany títol de La République des girouettes (La República dels penells). Director de l’Institut d’Història de la Revolució Francesa, Serna ha aconseguit que les seves classes a la Sorbona s’hagin convertit en objecte de culte.
Hi ha tendència a associar centrisme amb moderació, però a propòsit del macronisme vostè parla d’extrem centre. Què és?
El vaig inventar el 2005. Es basa en una doble constatació. D’una banda en l’estudi històric de les elits franceses entre el 1789 i el 1815, que mostra la versatilitat dels homes en el poder en cas de canvi brusc de règim i majoria. Dirigents preocupats per mantenir els seus càrrecs fins al punt de renegar dels seus principis. La meva hipòtesi és que en un règim republicà mantenir tant sí com no el poder executiu abans que respectar el poder legislatiu és una posició radical. L’altra constatació té a veure amb el referèndum del 2005 sobre la Constitució europea, quan es va rebutjar la voluntat popular lliurement expressada contra una constitució massa liberal. Va ser una denegació total de democràcia que es va dur a terme en nom d’una saviesa, suposadament encarnada per buròcrates, tecnòcrates i elits franceses, que sabien dirigir el país cap al centre. Hi ha una manera de radicalitat en la conservació del poder en nom de la moderació, que es tradueix en una espècie de cop de força permanent contra la legitimitat popular.
Quines analogies personals de la història francesa se li acuden amb Macron, el polític que diu que està per sobre de les divisòries ideològiques?
Aquí caiem en una trampa que és la passió francesa de l’amor desmesurat als grans homes. Respondre a aquesta pregunta equival a comparar Macron amb un salvador. Només hi ha dues solucions: o bé és un petit Bonaparte, cosa que no pot complaure’l, o bé es mor de ganes per ser un nou De Gaulle, la qual cosa seria una pura ridiculesa històrica. Tot i això, ell mateix es concep com per sobre dels simples mortals, com “un president jupiterià”. Ho va dir l’octubre del 2016.
“Estem en una situació semblant al 1958, quan De Gaulle va fer emergir un nou règim amb altres partits”, coincideix el ministre del Pressupost, Gërald Darmanin...
Crec que Darmanin pren els seus desitjos per realitat i s’afegeix al joc preferit dels polítics francesos: voler entrar de seguida en la història per la via de dramatitzar la situació. És veritat que Macron és un president fort, però no per la seva acció, sinó gràcies a les institucions de la V República que encara vol enfortir més, governant per decret i enfortint més enllà del que és raonable un estat d’excepció. Sens dubte, no és popular: només ha rebut el suport del 23% del vot en la primera volta. La seva elecció és legal, però la seva legitimitat és particularment feble, amb rècords d’abstenció.
Tothom està d’acord que l’Assemblea Nacional ha deixat fora als “sectors populars” però, això no va ser gairebé sempre la norma? On és la novetat?
És un fet que obrers i camperols sempre van ser excepció a l’hemicicle, però l’engany actual és pretendre que la societat civil ha entrat a l’Assemblea. Els estudis sociològics mostren que per primera vegada en la història parlamentària s’ha superat entre els diputats la fita d’un 70% de representants de les classes socials privilegiades. El macronisme enforteix encara més l’exclusió, no ja dels sectors populars, sinó de les classes mitjanes majoritàries.
Què pot unir, què poden tenir en comú, 350 diputats, reunits per l’arrossegament d’un líder que es declara “d’esquerres i de dretes”?
Aquesta qüestió entra en el cor de l’edifici de l’extrem centre. La dreta es va veure atrapada per les mentides del seu líder, Fillon. L’esquerra construïda sobre una idea de solidaritat garantida per un Estat fort, va renegar en gran part d’aquesta herència. En aquestes condicions, Macron, que és un fi maniobrer, no va tenir cap problema a pretendre que estava per sobre dels partits. En realitat, rebutjant la dreta i l’esquerra ha deslegitimat la política, ha buidat del seu sentit el combat al voltant dels valors de la societat, reduint l’opció a l’ordre públic més que al pluralisme polític, un home providencial més que l’opció col·lectiva d’una convivència en societat. La seva posició determina una vel·leïtat en aquells que prefereixen deixar de banda els seus principis per intentar una nova carrera política (cosa que, per descomptat, no reconeixen) anteposada als interessos superiors de la nació i assumint un maquiavel·lisme destructor per als valors de l’ètica política. Aquesta actitud és un tret de les elits franceses des del 1815. La revista satírica Le nain
jaune, davant les elits, que oscil·laven segons la conjuntura entre Lluís XVIII i Napoleó, va inventar irònicament l’Ordre del Penell, per designar l’oportunisme polític. El 2017 França no ha sortit d’aquesta debilitat dels seus dirigents.
Què significa el col·lapse del sistema de partits a França? Pot ser Macron l’enterrador, a pesar seu, de la V República?
Davant el desgast dels partits polítics, Macron ha sabut aprofitar una oportunitat real, però quan ho ha fet no ha inventat res: manipula els vells i clàssics fils de les crisis polítiques a França. Enterrador de la V República? No ho serà. Necessita massa els poders excepcionals de les seves institucions. Enterrador de la democràcia? Pot ser, no trigarem gaire a saber-ho.
UN SUPORT DEL 23% “L’elecció de Macron és legal, però la seva legitimitat és particularment feble”
UN NOU DE GAULLE?
“No enterrarà la V República, necessita els poders excepcionals de les seves institucions”