Del 92 al procés
Sopar amb la gran periodista italiana i escriptora Concita De Gregorio, que ha presentat la versió en castellà de Parece que fuera es primavera (Anagrama), novel·la intensa –que colpeix–basada en una història real duríssima. Som pocs a taula –tots amics– i l’ambient afavoreix les confidències. De Gregorio –que és filla de toscà i de catalana, i que manté una relació especial amb Barcelona– ens demana sobre les interioritats del procés. Mentre alguns diuen que això avorreix, és un fet que la qüestió interessa els observadors europeus amb més criteri. Sempre que he d’explicar la política del país a una persona de fora descobreixo coses que no sabia. És un exercici molt saludable.
Després de recordar que fa un quart de segle que Barcelona va acollir els Jocs Olímpics, comento a la il·lustre col·lega de La Repubblica que avui, paradoxalment, molts pujolistes i molts maragallistes d’antany treballen plegats dins del camp sobiranista. Els antics adversaris han arribat a les mateixes conclusions. L’èxit de la Catalunya de Pujol i l’èxit de la Barcelona de Maragall són a la base del creixement de l’independentisme, però això no es diu gaire. Ferran Mascarell –que avui presenta llibre– és un magnífic exemple d’aquesta fusió de visions. Posem el focus només sobre les reaccions que genera la recentralització impulsada pel PP i assumida pel PSOE, i oblidem altres factors. Durant molts anys, la ciutadania votava Pujol a les eleccions catalanes i Maragall a les municipals de Barcelona (i González als comicis espanyols). Aquella complexitat explica la revolta sobiranista a partir del 2010, que –com bé sap De Gregorio– no té res a veure amb la Lega Nord.
Ahir, Enric Juliana va publicar una peça molt interessant sobre Josep Miquel Abad, que va ser el conseller delegat del COOB’92, l’home fort d’un projecte històric que va regalar una èpica indolora a una determinada generació, la que havia accedit molt jove al poder gràcies a la mort de Franco. Malauradament, quan el cronista li pregunta pel moment polític a Catalunya, Abad no en vol parlar. És una llàstima, tot i que no costa gaire d’interpretar el seu silenci. A mi m’agradaria saber què pensa Abad sobre la conversió a l’independentisme d’Ernest Maragall i d’algunes persones rellevants que havien militat al PSUC, com ell mateix.
Els nexes entre Barcelona 92 i el procés sobiranista hi són. Més que no sembla. I no em refereixo a les campanyes del “Freedom for Catalonia”, ni a les xiulades al rei, ni a les tortures dels independentistes detinguts per ordre del jutge Baltasar Garzón, per les quals ningú ha demanat perdó. Parlo del fracàs d’un model nacional i territorial que –marcat per l’intent de cop d’Estat del 23-F del 1981– es va vendre com a perfecte aquell estiu en què sonava “Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder”. El poder sempre ha estat en un altre lloc, vet aquí la qüestió.
Molts pujolistes i molts maragallistes d’antany treballen plegats dins del camp sobiranista