El discurs del Rei
Tothom ha vist la pel·lícula. Estem en els anys previs a la Segona Guerra Mundial i la ràdio s’ha convertit en el primer gran mitjà massiu de comunicació. Jordi V pronuncia discursos molt eficaços, que arriben a tothom. La monarquia manté el seu paper paternal gràcies a la nova i poderosíssima tecnologia de comunicació. Però el príncep Albert (futur Jordi VI) és tartamut. El seu pare el commina a discursejar davant dels micròfons i ell, vençut per la seva limitació i per l’ansietat, entra en un cercle depressiu. No serveixen de res les teràpies convencionals ni els consells de l’arquebisbe de Canterbury (dolces adulacions, agres imposicions).
Per sort, la seva esposa entra en contacte amb un australià que, instal·lat a Londres, es dedica a tractar dificultats de la parla amb una tècnica innovadora basada en el reconeixement per part del pacients de les seves potencialitats. Després de diversos estira-i-arronses entre l’encarcarat príncep i el seu atrevit logopeda, el futur rei comença a alliberar-se del pànic al micròfon. Dues formes d’aconsellar el rei tartamut es confronten: la de l’arquebisbe, severa i castradora, i la del logopeda: que l’ajuda a alliberar-se de les pors i li fa prendre consciència de les virtuts que atresora. Finalment, havent accedit al tron, el rei tartamut fa un discurs impressionant per comunicar la decisió de declarar la guerra a Hitler. Un discurs èpic i confiat: el rei tartamut ha canviat el pes de la porpra i el pànic al micròfon per una disposició d’ànim confiada i positiva. Conclusió moral: no guanyaràs la por al futur encastellant-te sinó obrint-te a la novetat.
Pensava en aquesta pel·lícula l’altre dia, escoltant el discurs que el rei Felip va pronunciar al Congrés en la commemoració del 40è aniversari de les primeres eleccions. No va ser tan crític amb l’independentisme com s’ha comentat a Catalunya (on creix dia a dia, més que cap altra desafecció, el rebuig a la monarquia: punt de trobada de l’independentisme i les noves esquerres). Certament, la frase més destacada és un advertiment al Govern català: “El respeto a esas normas, en democracia, no es una amenaza o una advertencia para los ciudadanos, sino una defensa de sus derechos”. Tanmateix: en d’altres passatges va ser molt clar en la defensa de les nacionalitats i de la diversitat. De fet, hi ha fragments que, havent-se atribuït a Catalunya, poden ser llegits com una crítica al PP: “Ningún camino que se emprenda en nuestra democracia puede ni debe conducir a la ruptura de la convivencia, al desconocimiento de los derechos democráticos de todos los españoles. Y menos aún, un camino que divida a los españoles o quiebre el espíritu fraternal que nos une”. No es pot oblidar que la ruptura de l’esperit fraternal amb els catalans per part de l’Espanya mediàtica i política va determinar el pas de molts catalanistes a l’independentisme.
Ara bé, és molt estrany, en els temps que corren, dominats per l’afany de transparència, que hàgim d’estar interpretant el sentit dels discursos del Rei. La seva oratòria va ser massa el·líptica i ambigua, atrapada en el relat idealista de la transició i massa allunyada de la visió i de la problemàtica dels més joves. De totes les institucions en crisi de la nostra democràcia, la Monarquia va ser l’única que va regenerar-se: abdicació i rejoveniment. Però fa ben bé la impressió que l’entorn del rei Felip no deixa culminar aquesta regeneració i encotilla el Monarca en els tòpics de quaranta anys enrere, tot oblidant els àcids reclams del present.
Hi ha dues columnes essencials de l’edifici de la transició que s’han trencat: la catalana i la solidaritat intergeneracional. Per això han aparegut amb força l’independentisme i Podem. És lògic que el Rei no es posi de part dels crítics, però també seria lògic que no es posés de part dels acrítics i satisfets. Quan és tan fort en una part de la societat el reclam de renovació i fins de ruptura, el Rei no pot citar Cánovas del Castillo, artífex de la Restauració i emblema d’uns vicis que han tornat. El Rei va insistir en la idealització del moment original de la nostra democràcia. Però molt més coherent amb el seu mateix perfil hauria estat assenyalar els desperfectes del nostre erosionat sistema, interpretar-ne les causes i auspiciar les vies de reforma.
Les noves generacions no accepten el relat beatífic de la transició perquè se’n senten expulsades. Un territori cabdal com Catalunya ha entrat en seriosa desafecció perquè sent que el pacte de 1978 ha estat reinterpretat en contra seva. ¿Qui apadrinarà a Espanya aquests dos fenòmens per tal de portar-los fraternalment cap al camí de la reforma? El Rei semblava que volia propugnar aquest horitzó, però està quedant encotillat pels sectors satisfets i acrítics, que l’instrumentalitzen. Poden perjudicar-lo molt. Immobilisme i ruptura es disputen el relat polític. Seria impensable que el Rei afavorís la ruptura, però encastellar-lo en el conservadorisme no li fa cap bé. Qui converteix el Monarca en escut de la immobilitat li està fent el llit.
Qui converteix el Monarca en escut de la immobilitat li està fent el llit