Turisme reproductiu
Avui, més de dotze estats regulen els ventres de lloguer, de forma diversa: ja sigui descarnadament comercial, o bé, únicament altruista. Els conflictes entre pares comitents (demandants d’una criatura) i les mares de lloguer, o les agències que els posen en contacte, són cada dia mes freqüents. El dret a la filiació dels fills nascuts de la subrogació i els drets de les mares contractades, són objecte de forta controvèrsia moral i jurídica.
Dos opcions ètiques determinen les posicions en presencia: pro i antisubrogació: vincular indissociablement gestació i maternitat és sols una opció moral antiquada, diuen els qui defensen la subrogació. Proclamar i reclamar inexcusablement la sobirana voluntat procreativa (dels pares comitents) per tenir un fill és també sols una opció moral, contesten els altres. Perquè hauria de prevaldre un principi sobre l’altre? Cadascú haurà de decidir-ho en el seu fur intern, però la llei no pot eludir aquest dilema. Repassar la casuística internacional ajuda a formar-se una opinió sobre la qüestió.
Excepte poques excepcions, totes les mares de lloguer són contractades comercialment. Més encara, la majoria d’elles prové de països pobres (Ucraïna, l’Índia, el Nepal, Cambodja, Rússia, Portugal, Grècia) o de països rics amb grans diferencies socials com els Estats Units. El cas del Regne Unit és ben il·lustratiu: la legislació britànica sols permet la subrogació altruista, però els anglesos se’n van massivament a l’Índia per contractar úters de lloguer! Una mostra més: Planet Hospital (agència comercial índia) reconeix que els seus clients demanen sols òvuls de dones blanques i esperma d’homes blancs alhora que continua oferint mares de color fosc com a receptacle.
És el modern retorn del vell supremacisme blanc que busca assegurar-se que els nadons neixin ben blanquets. La vinculació fisiològica, hormonal i afectiva, de la mare i la criatura que porta al seu ventre ha estat sempre reconeguda com profundíssima( mater semper certa est, deien els romans). Contemplar com allò que fins ara era considerat inalienable es avui comercialment dissociat per poder entregar un fill a uns pares comitents (i pagadors), fa pensar en noves i sofisticades formes d’esclavatge i/o dominació sobre les dones. Més encara, si valorem qui decideix el número d’embrions que implantar, qui té el dret de la gestant a interrompre el seu embaràs, qui es fa càrrec de nadons rebutjats per raó de malaltia...
Passem als drets dels nens. Són fills,
Es urgent obrir un rigorós debat d’idees sobre la igualtat i la dignitat de tots els humans
d’una volició procreativa (tinc dret a tenir fills!), emparada en una dèria mercantilitzadora. De fet ens trobem amb nadons que abans de néixer són propietat d’algú que no és la seva mare. Però la Convenció pels Drets dels Nens de les Nacions Unides (1989) prohibeix la venda de nens per evitar el tràfic de criatures i nadons. Es pretén també evitar la instrumentació de la mare gestant, convertida en simple receptacle dels gàmetes (òvul i espermatozoide) dels pares comitents, o més darrerament, en el cas de la subrogació sols gestacional, amb gàmetes també comprats (això sí, sempre d’estirp blanca). Pel que fa a la filiació jurídica dels nadons així obtinguts, ensopeguem amb nous i greus problemes. La legislació espanyola sobre reproducció humana assistida (llei 35/1988), considerada per tothom sòlida i pionera, és una de les millors i més respectuoses amb els pares, mares i fills que s’hi han acollit. Aquesta norma prohibeix taxativament altra filiació que no sigui la de la mare gestant. És un claríssim reconeixement de la dignitat i sobirania de la mare respecte del seu embaràs. Per què, doncs, alguns jutges i sobre tot la Dirección de Registros y Notariado no acaten la sentència del Tribunal Suprem que recorda com la llei 14/2006 ve a confirmar, de forma inequívoca, la llei 35/1988, en matèria de filiació de nens procedents de contractes de subrogació firmats a Espanya i a l’estranger?
Dissortadament, avui molts pares i mares comitents pateixen sentencies favorables i desfavorables, de tribunals i/o de registres civils, amb una comprensible angoixa. Aquests pares haurien de saber quin futur poden esperar per inscriure els nadons, abans de llançar-se , seguint a les celebrities ,al complicat món de la subrogació comercial internacional. Un mercat, el de la subrogació internacional, orientat a clients blancs, format per donants de gàmetes, blanques i blancs, i consegüentment produint sols nens blancs com mostren totes les estadístiques i estudis científics. És urgent obrir un rigorós debat d’idees sobre la igualtat i la dignitat de tots els humans, ara dotats d’unes potentíssimes tècniques de reproducció humana assistida, que com tota innovació revolucionària és susceptible de generar més igualtat i llibertat, o ben al contrari, més iniquitat i desigualtat entre tots. En aquest sentit la Comissió de Bioètica d’Espanya, en el seu darrer informe sobre aspectes jurídics i ètics en la maternitat subrogada (Bilbao, 17/V/2017), ha fet una primera i documentada reflexió, de gran profunditat i rigor.
Els conflictes entre pares demandants d’una criatura i les mares de lloguer són cada dia més freqüents