A l’ombra de Modigliani
Es publica la biografia que li va dedicar el seu amic i crític d’art André Salmon
Ulls ametllats, boques petites, colls de cigne, nassos torts. Així són les dones i els homes d’Amedeo Modigliani. Un tret distintiu i un excés de lirisme que ha generat milers de seguidors al món. Expliquen que Pablo Picasso, quan el va conèixer a París, li va preguntar “vostè és pintor?” i que el llavors jove Modigliani va dubtar a l’hora de respondre-li. No n’estava segur.
Amb La apasionada vida de Modigliani, publicada per Acantilado –traducció de Manuel Arranz– ens arriba un peculiar perfil del pintor i escultor Amedeo Modigliani (Livorno, 1884-París, 1920). Qui ens explica l’existència d’aquest artista que va combatre sempre la seva angoixa amb la noblesa és algú que el va conèixer personalment, André Salmon (París, 1881 - Sanary-sur-Mer, 1969), escriptor i crític d’art que va freqüentar els cercles avantguardistes parisencs de principis del segle XX. Salmon va ser un dels primers defensors del cubisme, amb Apollinaire i Maurice Raynal, va treballar com a periodista i va ser corresponsal de Le
Petit Parisien durant la guerra civil espanyola.
L’autor comença a escriure el llibre sobre Modigliani a Sanary “a la meva pròpia casa, davant del mar, en un habitatge pobre ple d’obres...”. Ho fa, insisteix, després d’arribar a la conclusió que “tot el que s’ha escrit fins ara sobre els orígens d’Amedeo Modigliani és inexacte”.
Tots dos es van conèixer quan André Salmon tenia 28 anys: “arribaria a ser el meu amic, el gran artista que va viure pobre i que la glòria coronaria a la tomba”. Revela algunes situacions que en la seva condició d’amic va poder certificar. “Vaig ser testimoni de la seva grandesa creativa encara que el seu final fos míser, en un llit lúgubre, amb febre i la seva fiseva del Jeanne desbordada per la situació”.
El poliglot Modigliani va néixer a la lluminosa ciutat toscana de Livorno, de família jueva sefardita, i va morir a París amb tot just 35 anys víctima d’una meningitis tuberculosa. Explica el biògraf que les seves últimes paraules al llit de mort van ser “Cara Itàlia!” i que el germà del pintor va elevar una petició: “que sigui enterrat com un príncep”.
Pocs dies abans Amedeo Modigliani havia rebut el permís del govern francès per casar-se amb Jeanne, la jove pintora que va conèixer sent una de les seves alumnes, una adolescent de divuit anys, i amb qui tindrà una filla. Aquell mateix dia el pintor, en lloc de registrar-la, se’n va anar al bar. Una sòrdida anècdota que narraria anys més tard aquesta filla, Jeanne Modigliani, quan va escriure una biografia essencial per desxifrar la personalitat del seu pare: Modigliani, home i mite.
Només veure’ls el públic reconeix l’autoria dels seus retrats i nus. Mestre del disseny lineal, la puresa arcaica i el mandat romàntic. Rostres i figures allargades que no van ser ben acceptats en la seva època però sí posteriorment lloats i copiats fins a la sacietat. Modigliani pintava com li dictava la consciència i en això sempre va ser molt alternatiu, un vers lliure.
No va retocar mai els seus quadres ni va tenir èxit en vida. La amistat amb Constantin Brancusi o amb Pablo Picasso (“va estar sempre, durant anys, obsessionat a conèixer-lo fins que ho va aconseguir”) el va influir poderosament i en ells, com també en Cézanne, va trobar inspiració.
Les pàgines del llibre conclouen en una única veritat, de la qual flueix la resta: va ser un home obcecadament lliurat a la creació artística i a l’amor. Certament, el text reprodueix converses i reconstrueix escenes de Modigliani amb els seus amics o amb algunes de les seves models, com Gilberte (“no van cometre l’error de parlar d’amor”) o l’eterna Beatrice, l’anglesa que el va doblegar tancant-li la porta de casa seva. Una vegada separats ella va tornar a Anglaterra i en el seu cercle d’amics de Montparnasse no van tornar a saber res d’ella.
Amb només catorze anys “Dedo” -com l’anomenen a casa- assisteix a classes de pintura amb Micheli i aprèn a pintar a l’estil d’“els macchiaioli”, amb taques. L’any 1909 Amedeo Modigliani lloga un estudi a Montparnasse i desenvolupa la seva època escultòrica, que haurà d’abandonar perquè la pols li causa problemes de salut.
“A més, Modigliani va ser tan víctima de l’haixix com de l’alcohol”, apunta l’autor per justificar la seva rebel·lia. “Quan s’emborratxava sempre era com per accident, al final nit rere nit sense saber com acabaria la setmana”.
Va començar aprenent l’ofici abans de comprendre’s a si mateix, segons manté l’autor del llibre. Va dubtar moltíssim a reconèixer el seu propi talent. Una de les seves obsessions era muntar un estudi propi amb un espai, una mena de “temple museu”, dedicat als seus pintors de referència, entre ells Picasso, l’obra pictòrica del qual va admirar profundament.
“En l’època en què era un jove correcte i convencional, en l’època en què era un burgès, només
era un home del seu temps”, detalla Salmon. Afegeix que quan s’analitzen els nus de Modigliani trobem trets comuns al seu segle. Un segle de profunda humanitat. “Devia alguna cosa fins i tot als negres, als quals no va ser el primer a descobrir i dels quals desconfiava, i és que preferia els seus estimats etruscos”.
Modigliani, l’obra del qual comença el 1914 per acabar el 1920, es va alimentar del tresor plàstic de la seva època però –coincideixen en això els crítics– no s’assembla a ningú més que a ell mateix, fins al punt de ser inimitable.
Adorava els bistrots i, en el seu recorregut com a client habitual, sempre elogiava el reclam publicitari de Pernod fill: una ampolla i dos vasos sobre fons negre. “Mai de la vida no s’ha fet res de més bonic que això!”, arriba a dir. També retrata personatges coneguts com Diego Rivera, Max Jacob, Juan Gris i les dones de qui s’enamora –com Beatrice, la model de Madame Pompadour; les dones de Modigliani no podrien haver estat signades per ningú més– i per a les quals resulta un ésser magnètic.
Tan perillosament magnètic, tan intens, que, tornant del funeral del pintor, Jeanne Hébuterne, de 22 anys, se suïcida llançant-se des de la finestra d’un cinquè pis, la casa dels seus pares. Estava embarassada per segona vegada de Modigliani. De nou mesos. Llavors es fa càrrec de la filla que ja tenien Modigliani i Hébuterne una germana del pintor.
Després de deu anys de batalles familiars es va aconseguir que traslladessin el cos de Jeanne al costat del del pintor. Emannuele Modigliani, el germà gran de l’artista, va ser qui va convèncer la família Hébuterne. Des de l’any 1930, doncs, reposa al seu costat, al cementiri del PèreLachaise, sota l’epitafi: “Companya devota fins al sacrifici extrem”.