Espriu, el 1974

La Fundació Xavier Nogués va publicar el 2013 el llibre En homenatge a Salvador Espriu. Al·ludint a la gestació de la tragicòmica Primera història d’Esther, escrivia Cecília Vidal: “Tinc el goig d’haver-li sentit explicar com n’eren de precioses les escenes i les imatges on es representaven superbs personatges que intervenien en aquelles sis estampes franceses amb escenes de l’Antic Testament. Làmines emmarcades en elegants motllures isabelines, que la padrina [Maria Castelló, “la primera a explicar-me la significança de l’immortal apòleg”] li explicava cada vegada que el deixava entrar en aquella cambra per la qual sentia veritable devoció”.

Es tracta d’una sèrie de sis aiguaforts acolorits a mà impresos a París en temps de Napoleó III, els quals, dibuixats per coneguts artistes de l’època i posteriorment gravats per experts artesans, explicaven en imatges la història bíblica d’aquella jueva que, ascendida a reina de Babilònia perquè ha sabut seduir el sàtrapa Assuerus, aconsegueix evitar el genocidi del seu poble. Els gravats duien cadascun el seu títol: La toilette d’Esther, Esther est presentée au roi Assuerus, La coronation d’Esther, Le défailliment d’Esther, Aman aux pieds d’Esther i Le triomphe de Mardoqueu.

Recordo una sèrie de gravats amb aquella mateixa història de la reina Esther al castell d’Escornalbou (Baix Camp), habitat tants anys pel bibliòfil i mecenes Eduard Toda. Aquella faula de titelles, “escrita com és del 1948, es pot pensar que conté un missatge en favor d’una estratègia de tipus possibilista -cambonianaper a la Catalunya captiva d’aquell moment”, vaig suposar jo mateix en una altra banda, on també vaig copiar la llegenda d’un d’aquells gravats: “Durante la comida que la reina ofreció a Asuero, este le preguntó lo que deseaba y ella le respondió ‘¡Oh, Rey! Ya que soy agradable a vuestros ojos, permitidme que implore de vos mi propia vida y la de todo mi pueblo, que habéis condenado a perecer. Soy judía y Aman, nuestro enemigo, hace recaer sobre vos toda su crueldad’”.

Primera obra d’Esther, prodigiós monument a la negada llengua catalana, es va gestar en plena ressaca de l’Holocaust. Aquella “estranya xerrameca de titelles” –com la definia el mateix Espriu en la dedicatòria que va escriure amb bolígraf en el meu exemplar- tractava en clau sobre l’entrisme en les instàncies de poder com a manera de conjurar, des de dins, el perill de destrucció del poble amenaçat. Quan es comença a escriure aquesta faula de titelles, pel maig del 1947, ara fa setanta anys, Cambó acaba de morir a l’Argentina, per l’abril, sense veure políticament recompensat el col·laboracionisme amb el minotaure que sempre havia preconitzat. I pel juny comença la gira espanyola d’Evita, la reina de los descamisados, la dolça amansidora del sinistre general Perón...Pel febrer de 1948 Espriu ja té l’apòleg enllestit. Pel maig, Israel es declara estat independent.

‘Primera història d’Esther’, prodigiós monument a la negada llengua catalana, es va gestar en plena ressaca de l’Holocaust