Polèmica pel mallot de l’Sky
Els millors velocistes s’enfronten a Lieja, i Alemanya aconsegueix l’etapa que buscava
El Tour és així. Una maquinària que mai no s’atura, un triturador de somnis que no perdona, que no pensa en els absents sinó només mira endavant. Dissabte van caure Valverde i Izagirre. Ahir anant cap a Lieja el mateix Chris Froome va patir un bon ensurt (també Bardet) i va acabar l’etapa amb el culot estripat, després de veure’s implicat en una caiguda de nombrosos corredors. Però el xou el formen 21 etapes i el vencedor serà el més fort... si surt sencer de totes les dificultats.
Ahir tocava el primer gran esprint del Tour. Un esprint especial perquè tothom arriba amb les forces intactes i això significa molts nervis, molta tensió. Es veia perfectament en la preparació de l’arribada, en el quilòmetre final, amb molts caps girant-se enrere, buscant com anava el velocista de l’equip, què feien els altres, confirmant amb la mirada el que deien les sensacions.
Era el dia del primer esprint i el més fort, el primer rei de les arribades, ja té nom: Marcel Kittel, oferint al ciclisme alemany el que Tony Martin no va poder fer a Düsseldorf. Una victòria clara, sense dubtes, impecable. El corredor del Quick Step era un dels deu o dotze grans noms de l’esprint que ahir havien d’exposar el joc. I ell els va batre. Tots.
Només revisant la llista dels primers de l’etapa es forma la baralla de cracs de l’esprint d’aquest Tour. Kittel, el del Quick Step. Seguit de Démare, el de l’FDJ, Greipel (Lotto Soudal), Cavendish (Dimension Data), el jove Groenewegen (Lotto NL), Collbrelli (Bahrain), Swift (Emirates), Bouhanni (Cofidis), Matthews (Sunweb) i Sagan (Bora). Els deu primers. Potser només hi faltava Kristoff (Katusha) que va fer quinzè. O Degenkolb (Trek), tretzè. Però hi ha una imatge realment atractiva de l’arribada. Es veu clarament amb la repetició a càmera alentida. És el gregari de Kittel, l’italià Matteo Trentin (que va fer setzè). Des dels seus gairebé cent vuitanta centímetres aixeca tot el cos i segueix amb la mirada els últims cops de pedal dels velocistes que van per davant. I quan veu com Kittel posa la maquinària a tota marxa, quan veu que el seu company ja s’ha situat davant i només ha de rematar la jugada, Trentin ja sap com acabarà la pel·lícula. Aixeca els braços, fins i tot té temps d’aplaudir l’espectacle. Abans que la victòria
“La jerarquia de les arribades és furtiva, només dura un dia”, explica el vencedor ABANS DE L’ÚLTIM COP DE PEDAL La imatge de Trentin aixecant els braços i aplaudint el seu company és el resum d’un triomf clar
s’hagi consumat ell ja ho celebra. Espectacular.
La d’ahir és la desena victòria de Kittel al Tour. En va aconseguir el 2013, 2014 i 2016. I si no en té cap del 2015 és perquè un virus el va apartar de la competició. Però la d’ahir, deia, “és certament especial. Hi ha hagut tanta gent animant-nos [als alemanys] durant l’etapa que em sento molt orgullós d'oferir-los aquest triomf”.
Kittel, 29 anys, 1,89cm, és un velocista de potència imparable. Però té fama de ser un dels nobles, no dels que busquen baralla en les arribades. Una frase el defineix bé: “No cal ser un mal paio per trobar el teu lloc als esprints i per aconseguir victòries. Jo soc així i ser un altre no m’interessa”.
Ahir va ser el més fort. Per davant del més florit dels esprints. Però no li pugen els fums. “La jerarquia en les arribades massives és furtiva. Dura un dia. L’endemà cal tornar-hi i no es pot guanyar sempre. Fins i tot pots perdre tots els esprints, però si arriba l’última etapa i guanyes als Camps Elisis... el teu Tour haurà estat un èxit”. Avui toca un final peculiar, en un petit port amb una rampa de l’11%. Mentrestant, els velocistes purs prepararan la revenja.
MÉS ACCIDENTS Froome cau a uns 30 km del final, sense cap conseqüència greu, però s’endú un bon ensurt