Pública vida privada de futbolista
La informació esportiva ha assumit que la boda de Messi formi part del repertori de continguts amb una naturalitat que té més a veure amb l’instint de supervivència que amb la convicció. Ja fa dècades que el periodisme intenta compaginar els principis de la informació i les exigències de l’actualitat, que inclou una part d’entreteniment. Des d’un romanticisme integrista, hi pot haver culers que arrufin el nas veient el desplegament d’alta costura i catifa vermella i que, fent contorsions comparatives, temin que la boda acabi inaugurant una era de descontrolada megalomania com la que va convertir la boda de la filla del president Aznar en el símptoma de tots els símptomes del descontrol de la pròpia imatge.
Per sort, el que ha emergit del casament de Messi no situa els cònjuges en el deliri faraònic de narcotraficant sinó en els límits d’una vida privada al servei dels drets d’imatge. L’any 2002, quan es va estrenar Mujeres de futbolistas, la història de tres futbolistes d’origen humil que viuen la urgència de l’èxit, la fama, l’exhibició mediàtica i l’accés al luxe la sèrie semblava un melodrama hiperbòlic. Però en pocs anys es va veure que la ficció tornava a anticipar la realitat i que l’actualitat havia trobat en els futbolistes (igual que en els concursants de realities) un nou filó que calia explorar i explotar. Sempre han existit ponts entre el prestigi dels cracs i la premsa del cor però, en els últims anys, i sobretot després de Beckham, el pont s’ha ampliat amb carrils relacionats amb la moda, la prescripció social (a través de les fundacions) i una gestió de la pròpia imatge i la privacitat que ja deu figurar als contractes.
Entre les raons que justifiquen l’emergència d’una pseudofrivolitat també hi ha el calendari, que deixa poques setmanes als jugadors perquè es puguin casar i viure una lluna de mel. No s’entendria que, al gener, Messi demanés tres setmanes de vacances per casar-se i fer el viatge de noces a Mallorca. I s’entén que, en un context que ja no diferencia entre la persona, el jugador i la marca sigui difícil abstreure’s d’aquestes voraces exigències socials. Si a la celebració dels títols els jugadors són els primers que reclamen la presència dels fills i les parelles, seria estrany que els mitjans de comunicació, que ja tenen una tradició industrial relacionada amb la frivolitat xafardera, se’n desmarquin.
En aquest nivell d’elit, la visibilitat de les estrelles és tan absoluta que han de triar entre controlar-la ells o sotmetre’s als imponderables de la selva paparazzi. El relat de la vida de Messi podria fer-se sense paraules, només a través dels primers vídeos com a infantil, la timidesa rebel de quan va debutar amb el filial, la revelació a l’ombra feliç de Ronaldinho, tots els moments de glòria i algun de decepció, amb llàgrimes incloses, i, en l’etapa més recent, la maduresa de pare de família tatuat i tenyit, els vestits de Dolce & Gabana per recollir Pilotes d’Or, el desafiant simbolisme de la samarreta mostrada al Bernabeu i, des de Rosario, aquest posat de felicitat serena que destil·la Leo Messi tant quan desplaça la cua del vestit d’Antonella amb un toc d’entrenament com quan accedeix a fer-se un petó que el consagra ja no com a ídol sinó com a focus d’interès d’una competició mediàtica que cobreix molts altres interessos.
I aquesta faceta dels jugadors ja no es pot considerar privada perquè s’ensenya
Aquesta faceta dels jugadors ja no es pot considerar privada perquè s’ensenya i s’explota
i retroalimenta la marca personal, igual que l’actitud de Cristiano Ronaldo demanant permís per abandonar una competició per conèixer els seus nous fills encarregats a través d’un ventre de lloguer. Segur que si es compara l’impacte global de la foto de Ronaldo amb els bessons amb el que ha tingut la seva actuació a la Copa de Confederacions, descobrirem que la visibilitat futbolística és menor. Això vol dir que el futbol interessa menys? No. Vol dir que el negoci evoluciona i que de la mateixa manera que el negoci de la venda de menjar a tocar del cinema necessita les pel·lícules per mantenir-se, alguns futbolistes no solament administren la seva imatge o les possibilitats empresarials que genera sinó també, com a caprici o com a necessitat, aquesta vida públicament privada. I, com en el cas de Beckham (no en el de Messi) el futbol acaba sent un pretext per tota la resta.