“Bob Dylan és el profeta, el poeta, el gitano universal”
Tinc 64 anys. Soc de París. Soc director artístic del Festival de Fes de Músiques Sagrades del Món. Tinc una filla (45). Política? Contra el materialisme, el consumisme i la mundialització. Soc cristià. Defenso les arrels tradicionals en música i cultura
Quin músic tradicional l’ha impressionat més? Un músic del desert de Rajasthan, Gari Khan Hanganiyar, una mena de xaman marginal... La seva música propicia un trànsit cap al fons de tu mateix.
Quin instrument toca?
Arc i corda, una espècie de viola. Em va fascinar.
Què uneix aquest músic tradicional amb altres músics d’altres latituds?
La poesia és la mateixa. Solen compartir una formació de clan, formen part de nissagues de músics, una cosa que avui es perd.
Quina llàstima. Per què?
La mundialització és així: abans les criatures es formaven al si d’una família, d’un clan. Ara van a classe.
Que bé que tots els infants vagin a l’escola, no troba?
Sí, però hi hauria d’haver un equilibri, perquè escolaritzar-los no els extirpi la seva cultura ancestral, les seves músiques sagrades.
Què són les músiques sagrades?
Músiques que ajuden a transcendir, d’ençà que l’home és home. Són músiques que et treuen de tu, t’eleven més enllà del quotidià,
cap a una dimensió sense espai ni temps.
Posi’m un exemple.
Els músics del Nil, zíngars egipcis transhumants, que van arribar del nord de l’Índia. O els pigmeus del cor de l’Àfrica... He conviscut amb tots per entendre’ls. També són un bon exemple els músics sufís.
Els que ballen traçant cercles?
El sufisme és l’expressió mística de l’islam. Més que seguir un dogma tancat, busquen sentir Déu al propi cor.
Com qualsevol místic.
El sufí s’assembla al Jesús que ensenyava que l’amor és superior a la llei. I les danses extàtiques ajuden a percebre aquesta vivència íntima, com altres pràctiques respiratòries i corporals.
Què el va portar a interessar-se per les músiques sagrades?
Tot va començar quan vaig voler comprarme el disc Help dels Beatles..., i el meu pare no em va deixar.
I això el va fer encara més interessant...
A més, el meu professor em volia obligar a tallar-me els cabells, que me’ls havia deixat llargs.
Un pelut dels anys seixanta...
Sí, vaig viure una adolescència entre Tintín i
el rock, i d’aquí provinc: vaig voler viatjar com Tintín i deixar-me els cabells llargs com els rockers.
Una mica hippy...
Sí, i molt aviat em va captivar la figura, l’actitud i la música de Bob Dylan. Soc dylanià fins al moll de l’os. Dylan és el meu mestre de música i de vida, és el gitano universal.
Metafòricament, entenc.
Sí, Bob Dylan és la tradició i la modernitat alhora, és la poesia universal: és el poeta, és el visionari, és el músic, és el profeta. Té el do de conjugar la tradició i l’avantguarda, i ha estat sempre la meva inspiració.
Si estigués aquí assegut, què li preguntaria a Bob Dylan?
Mil detalls sobre cada cançó seva, i així estaria durant anys! Però a ell no li agradaria una entrevista: detesta els periodistes.
Què l’atreu més del Dylan actual?
La seva visió del món, la seva lectura espiritual de les coses, que ens apel·la, i la seva aposta per la llibertat davant la seguretat, a més del seu gust per tot el que és intens i apassionant.
El pop-rock potser serà tradicional d’aquí dos segles...
Ja està passant: hi ha cançons de Bob Dylan, Beatles, Elvis o Chuck Berry... que ja són música tradicional per a moltíssims joves d’avui.
Com veu avui la música d’Occident?
Perd l’ancestral funció sagrada de què parlàvem, per convertir-se en un simple entreteniment, en art per l’art.
On es conserva més viva aquella vella funció?
A l’Àfrica, al món àrab, l’Iran, l’Àsia Central...
I a la Xina? Què hi escolten els joves?
Cançons versionades de músics d’Occident, unes cançons dolentíssimes, imitacions deplorables de cantants xinesos amb els cabells pintats de colors.
Vaja.
Per sort, les músiques tradicionals del món persisteixen, continuen sent molt escoltades: potser és el 30% de la música que s’escolta al planeta, i a més inspiren els músics de jazz o fusió.
S’ocupa de promocionar-les?
Sí, a través de festivals de música tradicional a Évora, Palestina, l’Índia, el Marroc... Li diré que pop, rock, gòspel, jazz, hip-hop, blues, reggae... tenen fons africà...
Per això el Festival de Fes, al Marroc?
Sí, l’urbanisme medieval de Fes, la seva arquitectura oriental i nord-africana és molt evocadora, aporta una cosa que no aportarà mai un pavelló a París.
Què aporta?
Una experiència sensorial completa, una vivència integrada... Puc resumir-ho en una sola frase: la bellesa no té preu.
VÍCTOR-M. AMELA