Clavegueres de l’Estat
Kepa Aulestia repassa l’actualitat política: “Fins i tot la conclusió compartida per tots els grups menys el PP que al Ministeri de l’Interior es va organitzar una ‘policia política’ recorre al mal menor des del moment en què els integrants de la comissió d’investigació no requereixen la intervenció de la Fiscalia davant tan greu imputació parlamentària”.
La gran paradoxa política del moment que travessa el país és que la fragmentació partidària no ha aconseguit atenuar la inclinació dels qui tenen el poder a comportar-se com si aquest fos absolut. Els auguris que la pluralitat d’opcions donaria pas a un temps de transacció inexorable no s’han complert més que davant qüestions nímies. La capacitat de control parlamentari davant els actes i omissions de governs en minoria no s’ha fet notar ni tan sols davant l’arbitrarietat. Ni els partits governants s’han avingut a renunciar a les seves intencions inicials –només ho han fet quan no els ha quedat cap altre remei– ni les formacions d’oposició s’han mostrat especialment interessades en polítiques de consens. De manera que els excessos o les mancances d’uns són fets servir diàriament com a argument justificatiu dels excessos o les mancances dels altres, i viceversa.
Tot això respon a molt diverses causes, que tenen a veure amb raons de conjuntura, amb el caràcter eminentment reactiu de la política partidària –especialment quan es presenta una narrativa identitària–, o amb característiques pròpies del nostre sistema i de la nostra cultura democràtica. Però hi ha un aspecte que tendeix a passar inadvertit; és el domini absolut que el mal menor exerceix sobre la percepció ciutadana del moment polític. Fenomen sobre el qual tots els partits elaboren intuïtivament les seves respectives estratègies i operen amb les seves tàctiques de saló.
El mal menor no seria una cosa dolenta si la seva presència no fos tan aclaparadora, perquè en petites dosis representa el que tota societat necessita d’actitud escèptica i de visió pragmàtica sobre la cosa pública. Però quan el mal menor ho envaeix tot acaba adotzenant el país, retallant el seu esperit crític i imposant un clima de permissivitat on el que es troba a faltar és el retret social. El mal menor no és el valor oposat al bé més important, entès com un absolut dogmàtic, sinó que es tracta precisament del seu còmplice més fidel. Perquè quan tot és admès com a mal menor, el que s’afavoreix és que algú imposi el seu particular bé més important.
No és casual que en el temps anunciat per al diàleg assistim a diversos processos de depuració al si de diferents opcions partidàries. El bé més important d’uns quants s’obre pas gràcies a què li cedeix el mal menor al qual s’apunta la majoria dels ciutadans. Com tampoc no és casual que proliferin manifestacions públiques desfermades, inconseqüents o risibles, que no atenen cap altre escrutini que el dels incondicionals. El mal menor resta importància a tot el que no sigui un bé més gran, sectari per naturalesa. Esclar que cadascú perdona només als seus, els accepta com són o volen aparentar ser. Però la indulgència es fa plena per la generalització d’aquells perdons particulars. A mesura que la corrupció s’instal·la al paisatge quotidià, donant lloc a espais i seccions informatives propis, la implicació dels governants passa a ser el mal menor sobre el qual s’assenta el bé més important del seu poder. Mariano Rajoy encarnaria l’un i l’altre. Per la seva part, la gestió fora de la llei de les aspiracions independentistes, opaca i excloent, apareix també com aquest mal menor que la mala consciència de molts transfereix, erròniament o interessadament, a la CUP. L’anunciada retirada del president Puigdemont actuaria com a causa exculpatòria pel seu desprès afany. Fins i tot la conclusió compartida per tots els grups menys el PP que al Ministeri de l’Interior es va organitzar una “policia política” recorre al mal menor des del moment en què els integrants de la comissió d’investigació no requereixen la intervenció de la Fiscalia davant tan greu imputació parlamentària.
El domini cultural del mal menor dona la mesura d’una societat poc exigent i sotmesa al dictat polític partidari. Les enquestes que recullen alts graus d’indignació no es reflecteixen després en el comportament electoral, perquè hi juga el tamís del mal menor. Així és com els partits no se senten concernits més que per la
No parlem del valor oposat al bé més important, sinó que es tracta precisament del seu còmplice més fidel
seva necessitat d’assegurar-se la pervivència. No necessiten oferir alternatives viables, ni demostrar-se disposats al canvi més enllà de la retòrica de la campanya permanent. El mal menor és l’amortidor a què els ciutadans recorrem per defugir opcions més compromeses i al qual la política oficialitzada acudeix per eludir altres obligacions. El mal menor és l’immens buit compartit que ho permet tot, una cosa i la seva contrària. Que obliga a plantejar-nos quant de toxicitat allotja la societat líquida, la societat gasosa.