Iceta i Marsé: llicència per discrepar
Miquel Iceta ha fet una minigira mediàtica que ha servit per reactivar la musculatura de l’insult i, alhora, per fer pedagogia d’uns arguments que, des d’una legítima concepció democràtica, intenten contrarestar l’acceleració de la història que proposa l’independentisme. A El món a RAC1, quan li van preguntar si havia vist el doblement emès documental
Las cloacas de Interior, que s’està convertint en un nou signe extern de la iconografia de la nova política, Iceta es va escapolir de l’escomesa i va apel·lar al seu dret a veure
Goldfinger. Goldfinger és aquella pel·lícula en què una dona s’està banyant, apareix James Bond, es fan un petó tòrrid i, quan nota la presència inoportuna de la pistola sota l’aixella, ella li pregunta: “¿Per què sempre porta pistola?” I James Bond, aplicant els privilegis de la llicència per matar, respon: “Tinc un lleuger complex d’inferioritat”. També hi ha una escena en què a Bond estan a punt de castrar-lo amb un raig làser, però aquesta és una altra història.
Conscient que arribats en aquesta fase del possible desenllaç d’una història interminable convé desmarcar-se de les simetries intransigents, Iceta va reincidir. A El suplement de Catalunya Ràdio, quan li van preguntar què faria l’1 d’octubre, va respondre: “Una paella”. No va precisar si ho feia a causa d’un complex d’inferioritat o no i si la paella inclouria ingredients de mar o muntanya. A mesura que s’esgota el compte enrere marcat pel full de ruta del procés, emergeixen les discrepàncies, algunes inesperades i d’altres més previsibles. Les manifestacions crítiques de diversos artistes i escriptors catalans publicades a El País, per exemple, formen part d’una tradició que l’independentisme podria compensar demà mateix amb una altra llista igualment respectable de notables. Però ara que els cuiners d’hegemonies instauren consignes al·lèrgiques al matís, és reconfortant constatar que la discrepància continua sent un espai lliure d’experimentació i expressió. I això, per sort, permet submergir-se en estats d’ànim com el del gran Juan Marsé, que defineix Oriol Junqueras i Carles Puigdemont com a digníssims hereus de l’esperpent ibèric i que està tip d’haver de triar entre incompetents i corruptes. ¿Exagera? Potser sí, però no tindria cap sentit que el sarcasme, la sàtira i la indignació fossin monopolitzats per les dues trinxeres institucionals i que els que pateixen el foc creuat no poguessin, com fa Marsé, practicar l’esmena a la totalitat com a prevenció contra la fabricació d’uns marcs mentals que, en comptes d’enriquir el paisatge, l’estrenyen i l’empobreixen.
A mesura que s’acosta el desenllaç emergeixen les discrepàncies