L’entrevista
Encara que han estat moltes i sucoses les entrevistes de dirigents sobiranistes a la premsa internacional –en atenció creixent pel que passa a Catalunya–, la darrera de Puigdemont al francès Le Figaro és, sens dubte, la més rellevant. No sols pel que ha dit, sinó també per la pressa dels esdeveniments, que dona esplendor a la importància de les paraules.
I aquesta entrevista, el titular de la qual (“El dret a l’autodeterminació existeix”), és explícit, ve amanida amb un rotund subtítol: “Només el Parlament em pot suspendre”. Ergo, no pensa acceptar cap inhabilitació que vingui del TC perquè considera que és en el Parlament on resideix la sobirania del poble català. El president, doncs, es declara en rebel·lia metafòrica, en les prèvies del que podria ser una rebel·lia efectiva. I afegeix, reafirmant-se en la voluntat del referèndum: “No existeix un poder prou fort per tancar el gran col·legi electoral que serà Catalunya l’1 d’octubre”.
Despullat, doncs, d’ambigüitats, només mostra un temor: l’abstenció, l’única contingència que pot invalidar la consulta. Però aquesta eventualitat, que l’Estat podria haver contemplat per “deixar fer” i no entrar en xoc, no
El president es declara en rebel·lia metafòrica, en les prèvies d’una probable rebel·lia efectiva
sembla probable després de l’experiència del 9-N, on es va demostrar que la voluntat d’anar a votar era molt sòlida per a una massa ingent de catalans. La possibilitat, doncs, que el referèndum punxi és, ara com ara, molt improbable. Hi ha fam catalana d’urnes, una fam larvada en segles d’anhels, i cuita a foc ràpid en les últimes dècades. Així doncs, les cartes estan llançades, la determinació és profunda i la logística camina a bon ritme amb l’única finalitat de fer, de l’1 d’octubre, una gran festa de la democràcia.
Fins aquí l’entrevista del president i, des d’aleshores, les microdosis d’histèria que ha provocat. Tanmateix, ha dit alguna cosa incorrecta, mancada de sentit ètic o polític? I cal la pregunta perquè amb tant soroll a la contra, de vegades s’oblida la càrrega de raó que porten les raons a favor. Vegem. Puigdemont parteix de tres supòsits: el primer, que Catalunya és una nació i té els mateixos drets que qualsevol altra. El segon, que, perduts els nostres drets constitucionals per dret de conquesta, la raó democràtica per recuperar-los via urnes és imbatible. I, tercer, que és el poble de Catalunya qui el reconeix com Molt Honorable President, i, com a tal, és l’únic que pot inhabilitar-lo en una democràcia del segle XXI. Per estar, doncs, en contra del dit per Puigdemont, també són necessaris tres supòsits: negar la condició de nació mil·lenària a Catalunya; negar la història i ignorar el caràcter bèl·lic que la va desposseir dels seus drets; i considerar que el poble català no és sobirà, sinó vassall, i per això l’Estat el pot sotmetre.
Aquestes són les veritats tòpiques, encara que alguns de progres a la contra vulguin disfressar-les amb subterfugis.